Constitucionalistes, el nou nom del nacionalisme excloent

La pujada del partit socialista només obeeix al tradicional transvasament que hi ha entre populars i socialistes al País Basc segons qui governa l’Estat. L’èxit d’aquesta estratègia electoral compartida pel bipartit espanyol PP-PSOE, iniciada per Aznar i culminada per Zapatero, ens demostra a les clares un pacte nacionalista. Un pacte per il·legalitzar un partit, que lamentablement no condemna la violència, de la mateixa manera que no ho ha fet amb el cop d’Estat del general Franco el Partit Popular.

Estic convençut que els milions d’espanyols que voten el PP han de tenir la possibilitat de votar la seva opció i estar representats amb independència del que condemni o no el seu partit. La democràcia s’ho val. Aquest pacte nacional, pot possibilitar que fins i tot governin en solitari aquestes tres províncies basques de 2.155.000 habitants, uns senyors que tenen 315.893 vots. Segurament hauria estat més ràpid que Zapatero hagués habilitat per les funcions de lehendakari el delegat de govern o en altres temps el rei anomenant un virrei.

Ara bé, calia fer-ho bé i que no semblàs que el mínim comú denominador del pacte PP-PSOE fou l’eix nacional, aquell mateix que concretava Manolo Escobar en aquell pasdoble "vino y mujeres": la bandera, els "escudo y los cuatro puntos cardinales". I per això es varen treure de la màniga l’alcorà del nacionalisme espanyol, la Constitució.

Aquella que més de la meitat dels ciutadans d’aquest Estat no hem votat tampoc, perquè al 78 no teníem en el meu cas ni un any. El cas és que el nacionalisme que exclou ciutadans a partir d’ara es dirà constitucionalisme.