Rebostejant en un calaix de sastre recupero un sobre amb fotografies antigues. En una d’elles apareixen Miquel Àngel Colomar i el comte de Keyserling. És de l’any trenta-cinc. Del mes de gener, concretament. Posen davant un rerefons blanc. Colomar mira la màquina amb aquella mirada tan seva, feta de silencis, orgullosa i tímida alhora. Vesteix com un dandi. Americana creuada, de tonalitat fosca, amb un mocador blanc que sobresurt del butxacó superior, a l’altura del cor. Porta camisa blanca i corbatí, igualment obscur. Keyserling també llueix corbata obscura, de llacet, però el seu aspecte és més descurat. Potser afavoreixin aquesta impressió alguns cabells que li volen i la mirada, sempre intensa, perduda en algun punt desconegut.
Colomar està dret, amb les mans dins les butxaques de l’americana. Keyserling seu, de manera que no puc fer-me càrrec de les mides del seu cossàs. Era un home alt i gros, sens dubte. Propens, en tot, a la desmesura. González Ruano se’n feia creus d’allò que era capaç de menjar i beure. Dos pollastres rostits, de postres, després d’un dinar pantagruèlic. I mitja dotzena de botelles de xampany, mentre esperava en el llit, llegint, que li arribés la son. Colomar era un admirador de Keyserling, i va tenir oportunitat de tractar-lo personalment en les dues visites que el comte va fer a Mallorca. La primera va ésser l’any trenta-u, amb motiu de la Setmana Filosòfica de Formentor. La segona, el gener del trenta-cinc. Les dues visites havien estat gestionades per l’Associació per la Cultura de Mallorca, encara que la segona no va tenir res a veure amb Formentor, potser perquè l’hotel passava una mala època i no estava en disposició d’acollir debats filosòfics.
L’octubre anterior s’havia produït l’escàndol de la ruleta dels senyors Perl i Strauss, i la comptabilitat estava en nombres vermells. Keyserling va pronunciar una conferència titulada El futur de la cultura mediterrània, en el marc més adient, l’Hotel Mediterrani. Tanmateix, s’havien fet gestions perquè també visités l’Illa l’any trenta-quatre, però Alemanya es trobava en plena efervescència feixista i li havia estat retirat el passaport. Goebbels practicava la caça de l’intel·lectual i el comte –de paraula rotunda i antifeixista visceral– atreia les seves ires. De tota manera, davant les pressions internacionals, va autoritzar-lo a viatjar on volgués. El gener del trenta-cinc, Keyserling era a Palma. La fotografia que jo tinc, d’ell amb Colomar, correspon a aquesta segona visita.
La miro detingudament. Keyserling es sabia admirat, les seves conferències eren un espectacle. Colomar era un home jove, amb un futur literari important. Les fotografies sempre provoquen nostàlgia perquè són un retall de present suspès en el passat. I el present sempre deriva cap a una fi tràgica. Un any després, si fa no fa, esclataria la guerra civil. I després, l’altra, l’europea. Cançons Republicanes, de Biel Majoral, inclou un poema preciós de Miquel Àngel Colomar, escrit l’any trenta-set, a Can Mir. Es titula Cançó de guerra i el recita Antoni Artigues. Rarament, Colomar va fer ús del català com a idioma literari. La seva relació amb els intel·lectuals catalans va ésser distant, difícil. Francesc Lladó va publicar, a Randa, un article sobre la correspondència que va mantenir amb Miquel Ferrà, a la postguerra. No ho he sabut fins ara, de manera que miraré de llegir-lo.
Fa cap confidència, Colomar, al mestre Ferrà, sobre el seu decantament, definitiu, per la llengua castellana? El seu admirat Keyserling havia dit que cada idioma representa una visió del món. Sols per això seria interessant conèixer més a fons el pensament de Colomar. A partir de l’any trenta-nou, Keyserling s’enclaustraria en el castell de Schönhausen, propietat de la seva esposa, néta de Bismarck. En acabar la guerra estava malalt. I moriria poc temps després, la primavera del quaranta-sis. Colomar viuria més, fins a l’any setanta. Però mai no tornaria ésser el de la foto. Davant d’ells –d’ell i de Keyserling–, aquell dia, a l’Hotel Mediterrani, s’obria l’abisme. I no el saberen veure. Res de nou. Afortunadament el determinisme mai no serà una ciència exacta.
