El gat Manel no menja bolets

Ben igual que aquells que, ignorants de les regles dels mercats internacionals i de les dinàmiques dels drets de l’audiovisual –una temàtica ben propera, per cert, comentada en bars, perruqueries i sales d’espera–, confessen una certa incomoditat amb la TV3 que rebem a partir d’avui, respectuosa gràcies al pacte entre governs dels drets adquirits per l’autonòmica balear. Que això sí que ho hem sentit xafardejar en autobusos, ascensors i algun despatx oficial. Però vaja, consumatum est. I tanta sort que Roger Federer no va néixer a Alcoi o a Montblanc... la tendríem armada! 

Tot aquest circumloqui és just per fer espai i reivindicar els Manel –ara usarem un altre tòpic–, grup revelació de l’escena musical catalana –què vos pensàveu–, frescos, quotidians i un punt surreals. Arran del primer cd els han assimilat amb els Antònia Font, però qualsevol comparació és foc d’artifici. El gat Manel no menja bolets; deu ser un moix ciutadà, bergant i aviciat. Un felí de l’Eixample, vaja, que vàrem veure per primera vegada a Artà, a la Nit de la Cultura de l’OCB –el meu negre va coincidir amb ells el dia abans, en l’avió que el tornava de Barcelona: quatre joves que parlaven de proves de so i d’una foto que havien d’enviar urgentment no sap on. Si ho hagués sabut i hagués duit corbata els hauria demanat consell per fer-s’hi el nu. Ara ho contaria...