Tanmateix ho he de dir

Que el nostre President Rodríguez Zapatero rebi amb tots els honors que li pertoquen el senyor Tarcisio Bertone, que és el Secretari d’Estat del Vaticà i, per a més honor, Cardenal Camarlenc, o sia home de confiança, mà dreta del Papa i l’amo dels dindins, tu ja m’entens, no hi tenc res a dir ni comentar. Potser és allò que toca per mor de la cortesia, el voler fer les coses bé, el protocol.

Però que la locutora del primer canal de TVE fa un moment acabi de manifestar-me a mi, en directe, a mi, que el President espanyol, a conseqüència d’aquesta visita, hagi guardat dins el calaix on solen passar-se de tou les coques totes les mesures que estaven en marxa per a facilitar l’apostasia, hagi rellentit les propostes d’ampliació de la llei d’avortament, s’hagi plantejat matisar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, i hagi parat en sec un projecte, uns estudis que estaven en marxa sobre aclarir d’una punyetera vegada la llei de llibertat religiosa, i que és i significa viure a un estat democràtic i conseqüentment laic, i potser més coses que m’han passat per alt, això, tot plegat, és que em queda engorjat su-aquí, no em passa ni per amunt ni per avall.

I el senyor Rouco Varela en ple orgasme davant la barator del producte, com aquell de l’anunci televisiu. Viure per veure. I no em digueu que no tengui el seu d’allò haver de llegir als papers que Carlos Sentís, un dels més importants periodistes franquistes de primera línia, propagandista venut i enfervorit mentre el vent bufà d’aquell indret, va rebre la Medalla al Mèrit del Treball en un acte solemne celebrat precisament el dia 26 de gener passat, exactament el dia del setantè aniversari de l’entrada triomfal de les tropes franquistes a Barcelona, que ell hi era uniformat, hi surt a les fotos d’aquell dia tot pinxo.

I la terrible repressió posterior. Tot plegat, malgrat després el gira casaques aquest participàs en el retorn del president Tarradelles, i li escrigués uns quants articles de laudes enfervorits, per després, amb el temps i una canya derivar a ser diputat de la UCD de don Adolfo Suárez. D’això sí que en sabia, aquest homenet, les camises li agradaven de tot color, negres, blaves, blanques, qualsevol.

Fins i tot he llegit a part o banda que, abans de la guerra incivil, fins i tot havia estat un republicà activament convençut. Volia arribar a dir: que un home com el Sentís aquest, espia de Franco (va treballar al SIM "Servicios de Información Militar"), Francesc Vilanova Vila-Abadal el descriu al seu llibre La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) com a integrant de "Tota una colla de periodistes i intel·lectuals franquistes que varen anar configurant el imaginari ideològic que els convenia, a ells i al règim, per interpretar el món en aquells anys decisius".

És el mateix Carlos Sentís que el mes de febrer de 1939 publicà l’article "¿Finis Cataloliae? El fin de una película de gangsters simplemente", referint-se als republicans que havien partit a corre-cuita cap a França per salvar la pell, al manco momentàniament, com és ara el cas de Lluís Companys. Execrable. Malvat. Ominós. Digui el que digui en la seva defensa don Josep Carles Rius, degà dels periodistes catalans. Amb una paraula... I tot això passa avui, ara, aquí, governant a Madrid el "Partido Socialista Obrero Español". Tot plegat aborrona. I sobretot cansa. Em cansa molt.