Jugam net o jugam brut?

Així, també, que sigui poesia mai pot venir determinat sols per qüestions –valors, si voleu– formals. I, per suposat, alguna cosa de positiu tindrà tot intent de fer-ne o d’identificar-ne. El que vol dir que qualsevol condemna absoluta de tota trajectòria mínimament nodrida ha d’esser automàticament considerada sospitosa, per molta asèpsia acadèmica amb què pretengui presentar-se. Si qualcú tingués la humorada de fer una antologia de la crítica assassina, no conec cap text que meresqui més esser-hi inclòs que el contingut en les pàgines 117-123 del número 86 de la prestigiosa revista Els Marges, corresponent a la tardor del 2008, dedicat a carregar-se l’escriptura de l’amic Ponç Pons, especialment els seus tres darrers llibres –Pessoanes (2003), Dillatari (2005) i Nura (2006)–, amb un acarnissament que frega la morbositat.

És cert que, possiblement, les dues darreres no puguin incloure’s entre les contribucions més aconseguides de Pons –però, tot al contrari, i per mi sense cap dubte, Pessoanes sí, rotundament sí. En qualsevol cas, el que em sembla del tot fora de lloc és gosar afirmar, com fa l’autor en el primer paràgraf del text en qüestió, "l’absoluta presa de pèl que és Nura" (!). Siguem seriosos, Nura no serà el millor llibre que hagi escrit Ponç Pons, però en absolut és cap "presa de pèl"! Per altra banda, si algú vol valorar un conjunt o un subconjunt, òbviament haurà de fer-ho sense prescindir de cap component substancial del mateix.

En el cas que ens ocupa, no sembla gens justificat que el crític en qüestió comenci "Deixant de banda Pessoanes per raons d’extensió" (!), justament la millor obra de Ponç Pons d’aquest període i una de les millors de tota la seva producció. I tampoc té sentit donar tanta importància que Nura pugi esser considerada una reescriptura de textos anteriors del mateix autor. Com si no tinguéssim dret a reescriure tot el que ens passi pels nassos. Per descomptat, tot lletraferit –i tot artista– no hauria de donar automàticament per bo allò que en un moment donat és considerat políticament i culturalment correcte. Preservar la pròpia independència és un imperatiu de sanitat no sols moral ans també mental. Però tampoc s’ha de caure en l’extrem oposat de pensar que tots els altres van errats i sols un mateix té raó.

Perquè és el cas que en aquesta peça que es fa notar tant, no s’ataca sols la figura de Ponç Pons sinó també la de tots els jurats que han premiat repetidament les seves obres i de tots els crítics que l’han promoguda, prologant-la o comentant-la, començant per Sam Abrams, al qual som tants els que li tenim moltes coses a agrair. Quant al currículum de Jordi Florit Robusté (Maó, 1976), l’autor de la crítica a mata-degolla que ens veim forçats a posar en evidència, el lector pot fer-se’n molt fàcilment una idea consultant les pàgines de la xarxa per antonomàsia. I és desmoralitzador haver de sospitar que la manca de solidaritat proverbial entre mallorquins i eivissencs també pot donar-se entre els menorquins. Es veu que, al cap i a la fi, tots som més o manco fidels súbdits del Molt Noble Regne de Cavorques.