Albert Ghanime i els mites de l'Espanya del segle XIX

TW
0

La Història sempre és una reflexió constant. Si més no, això és el que opina el barceloní doctorat en Geografia i Història Albert Ghanime (1960) i ens ho transmet en el seu nou llibre Mitos de la Historia de España, el siglo XIX. Albert Ghanime és una persona que coneix les Illes i que intel·lectualment hi té algunes vinculacions íntimes.

La primera, potser, des que va iniciar el seu estudi minuciós sobre la vida i obra de Joan Cortada i Sala (1805-1868, agent fiscal de l’Audiència de Barcelona, catedràtic de la Universitat, literat, periodista i diputat; i un gran articulista, per cert), el qual, de petit, es va refugiar a Mallorca durant la Guerra del Francès i, amb posterioritat, va viatjar per l’illa i va escriure Viaje a la Isla de Mallorca en el estio de 1845, llibre reeditat fa poc. Ara, precisament en aquesta època de vacances, Ghanime ens ofereix un llibre nou de divulgació i reflexió alhora, centrat exclusivament sobre el segle XIX.

Segons ell, el segle XIX ha estat catalogat pels historiadors oficials com un segle amb "mala premsa". En canvi, per ell, és un segle apassionant, que comença amb una guerra que ens conduí a la primera etapa constitucional i acaba amb la defunció del gran Imperi espanyol d’ultramar. Per Ghanime, "el passat és allò que va ser, però la imatge amb què comptem d’ell depèn del retrovisor amb què es miri... La Història és una, però la seva reconstrucció i interpretació ens pot conduir a més d’una història". Així que amb un esperit crític –amb el sentit il·lustrat de la paraula– i alhora amb un to baix d’ironia alegre, mitjançant sis capítols, que coincideixen amb sis visions diferents, fa un repàs als mites del dinou.

Considera que les històries fins avui escrites sobre aquest segle han estat variades: uns han escrit obres madures sobre un aspecte concret o sobre el conjunt secular, i d’altres han aprofundit en els mites. Però, ambdues visions "estan atrapades pel mite de la història d’Espanya" (uniforme i centralista).

És a dir, viuen en el mateix paradigma. Potser per això, en el primer capítol ja es planteja directament la qüestió d’Espanya –uniforme o variada?– i escorcolla en els diaris de sessions de les Corts de Cadis per certificar la presència de les dues opcions. Sense entrar en grans disquisicions filosòfiques, i amb un llenguatge planer, Ghanime ens ofereix una visió alternativa, recuperant històries de persones poc conegudes.

Empès per una necessitat de renovació crítica de la història, pensa que "la Història mai no mor, continua, es perpetua després de la mort... El passat no es pot circumscriure a quatre dates, tres personatges i dos episodis, gairebé sempre els mateixos. Aquest model no serveix, no funciona com a explicació de tota la riquesa i varietat del pretèrit... S’han de recuperar les històries de carn i os per entendre veritablement l’essència de la Història, que no és altra que l’essència de la vida humana". En resum, un llibre entretingut i seriós, recomanable si algú vol canviar d’aires i delectar d’una perspectiva diferent.