L'expansió de l'esplugabous

Servidor, amb la seva dispersió malaltissa, ara li ha pegat per preocupar-se per l’expansió d’un ocell, bé es veritat que això té un cert vessant biogeogràfic i forma part de la fascinació que sent per la migració de les aus, tant la del petit ropit com l’enorme viatge dels falcons de la reina. Vaig fer un apunt al meu blog per aclarir que les partides nombroses d’ocells blancs que acompanyen els porcs i els mens que pasturen per la ruralia mallorquina són esplugabous (Bubulcus ibis).

Puc quasi assegurar que no hi ha hagut guarda d’ovelles que hagi observat, per tot Mallorca, aquests octubre, novembre i desembre, que no l’hagi vist acompanyada dels estols corresponents d’aquest ocells. Ja sigui talaiant damunt un arbre, o en terra, perseguint cucs i insectes que, en alguns casos, deixava a l’aire la rella dels tractors.

Però la característica més peculiar d’aquestes aus, la que crida més l’atenció als observadors, és que algunes d’elles es col·loquen dretes damunt els animals. Els esplugabous, com el seu nom indica, espluguen, que vol dir netegen, de polls, puces, paparres i altres paràsits els animals, mens i porcs en aquest cas, i per aquest motiu són damunt d’ells.

Algú altre també els havia afinat i em digué que havia vist agrons, "garses blanques", ja que l’ocell és d’un mida important, blanc i de potes llargues, i que també els havia vist damunt l’esquena dels animals.

No són agrons, però són com agrons, de fet als agrons en castellà els diuen "garzas" i als esplugabous "garcitas del ganado" o "garcillas bueyeras", per la seva semblança amb alguns ocells d’albufera i salobrar, però són d’una mida un poc menor.

En canvi l’esplugabous no s’alimenta només en zones aquàtiques, sinó que ho fa també als camps de conreu, associat al bestiar, com el seu nom indica o, també modernament, ja com un ocell oportunista, als abocadors de fems.

És una au que crec que ja pot ser nidificant pertot arreu, tot i que la seva presència massiva és bàsicament tardoral i hivernal, migratòria. Sol dormir prop de zones d’aigua, però esporàdicament pertot.

L’esplugabous és de la família dels ardeids, ordre dels ciconiformes, fa prop de mig metre, pesa entre 250 - 500 grams, plomes blanques amb alguns tocs marronencs - ocres al cap i a la pitrera, sobretot quan es reprodueix.

Bec groguenc llarg i fort i el coll també llarg, però més curt que els altres integrants de la seva família. Les potes, "camesllargues", són grisoses i en criar agafen tonalitats més granatoses.

Menja un poc de tot: insectes, peixets, invertebrats aquàtics i terrestres, granots, serps i petits mamífers, com ratolins. Per a la seva reproducció se sol acostar prop de l’aigua –a Mallorca, com he dit, crec que ja nidifica també pel mig– i solen fer entre 3 i 5 ous de tonalitat blavenca, incubats unes tres setmanes, i el polls, al cap d’un mes i poc, ja surten del niu.

És una espècie en expansió que fins fa poc vivia, en principi, ran de rius, basses, aiguamolls i albuferes seguint els bous, rinoceronts, zebres i altres mamífers salvatges, se suposa que a poc a poc començà a anar també darrere altres animals domèstics, ara, en el nostre cas, acompanyant les guardes d’ovelles i de porcs mallorquines.

També se’l veu, com he dit, darrere dels tractors que llauren i deixen al descobert petits animals que estaven davall la terra. El seu comportament és gregari i sol viure en colònies nombroses, tot i que se’n poden veure exemplars dispersos.

A l’Albufera d’Alcúdia el tenien fa uns anys catalogat com hivernant i migrant rar; però ara, a l’Albufera vull dir, és bo de veure tot l’any amb dormidors de més de mil exemplars. És però a la tardor-hivern quan és més abundant, durant el dia se’n van a menjar fora, molt d’ells al Pla de Mallorca on, fins fa molt poc, era un ocell poc vist, més bé excepcional.

Fa uns quatre anys ho vaig demanar a diversos pastors –bons ornitòlegs tots ells– i un, que vetllava una guarda enorme, d’uns centenars d’ovelles, a Maria de la Salut, en demanar-li: "Què els deis a aquests ocells?". Em va contestar: "No ho sé, abans no n’hi havia, han vengut fa poc", reafirmant el rapidíssim procés de la seva expansió recent.

En aquest sentit, està catalogat com una de les espècies d’ocells que ha tengut una difusió més potent en els darrers cent anys, i les citacions ornitològiques de primers avistaments i de cria són, la majoria, del segle XX. Nadiu originàriament de les zones tropicals i subtropicals d’Àfrica –algú suposa també que també del sud de la península Ibèrica–, a finals del XIX ja havia arribat a tot Àfrica, després va anar cap a Amèrica Central i cap a Amèrica del Nord.

A Europa del Sud s’hi expandí durant la segona meitat del segle XX i a Anglaterra hi ha criat per primera vegada enguany, l’any 2008. Ja és, també, a Austràlia i a Nova Zelanda. Només li falta colonitzar l’Antàrtida. Aquesta massiva expansió mundial és deguda al seu peculiar comportament migratori i a la relació d’aquests ocells amb l’home i els seus animals domèstics, i que la seva dieta –que era d’aigües poc profundes– ara és molt més dependent dels insectes terrestres.

No és de descartar que la seva presència i nidificació a Mallorca es faci de cada pic més comuna, i més ara que l’han vist menjant també prop dels abocadors de fems.