De gent que xerra massa en podríeu omplir la mar. Bush ara es penedeix d’haver proclamat que volia Bin Laden "viu o mort", llenguatge impropi d’un cap d’estat, segons que li va fer observar la seva distingida esposa. També li sap greu haver donat a entendre que la guerra contra l’Iraq s’havia acabat. És molt poc exigent amb ell mateix, si només recorda aquests dos excessos, perquè, en realitat, la seva boca converteix sistemàticament en fems el do diví de la paraula. Ara sabem que el grau d’acceptació de la seva figura al país que li confià el comandament és inferior al de Nixon quan va haver de dimitir pel cas Watergate.
Què devia sentir Obama en escoltar els penediments de Bush? Se sap si va vomitar? El món, que, efectivament, hauria pogut ser millor sense Saddam Hussein, serà més net quan Bush torni a entrompar-se a la barra d’un bar i la ressaca no tengui conseqüències per a la humanitat. Més gent que xerra massa: Federico Trillo, exministre de l’Exèrcit amb l’actual president de la FAES. Tot el que va dir i diu sobre els morts de l’accident del Yak-52 i la subsegüent i macabra identificació dels cadàvers per poder passar pàgina com més aviat millor, és propi d’un bocamoll una mica sinistre.
Però la xerrameca referida a aquell episodi calamitós no és més que una fita en una llarga carrera de xerraire. Ara n’hi ha marcada una altra, quan, per divulgar el posicionament del PP respecte del cas De Juana Chaos, exigeix al govern que faci el que s’ha de fer per tornar-lo a ficar a la presó, "d’on no havia d’haver sortit mai". És a dir, manifesta una actitud contrària a la legalitat vigent, perquè, al marge de l’adequació o la inadequació racional del càstig als crims comesos, la llei marca quines penes s’han d’imposar en cada cas. I cap llei no preveu que un pres no hagi de sortir mai de la presó.
No sabem si la senyora de Trillo li haurà fet observar que aquest llenguatge no és apropiat per a un home de la seva notorietat política. Tal vegada en tenguem notícies el dia que es penedeixi públicament d’haver parlat massa en dues ocasions, com Bush. En qualsevol cas, espanta que un home com el senyor Trillo pugui mostrar públicament les seves desavinences amb la legalitat vigent –ni que sigui per via indirecta– sense que ningú no el cridi a l’ordre. En boca de diputats i d’altres polítics, manifestacions d’aquest calat, que són altament contaminants, han pres carta de naturalesa en la vida política, per la qual navega a l’empara de la llibertat d’expressió, cuirassada per la immunitat parlamentària. Segurament, abans que s’acabi l’any li sentirem dir novament, en ocasió d’un cas o un altre relacionat amb la justícia, que ells sempre s’han mostrat molt respectuosos amb les decisions judicials. També aleshores haurà xerrat massa.
