Tots el coneixem, l’hem repetit i fins i tot fet broma del "yes we can". El lema de Barack Obama el podem aplicar a la nostra petita vida, al nostre petit redol, a petits col·lectius amb pocs recursos, a moviments ciutadans amb objectius merament locals. Ens demanam, ens exigim que podem lluitar, per solucionar les petites dificultats diàries, personals i del nostre entorn. Tanmateix, ni Obama no podrà solucionar tots els problemes, conflictes i posicionaments que pugui tenir Estats Units.
Ho sabem, però necessitam dipositar esperances, bolcar les il·lusions en un referent. Moltes vegades de la mateixa impotència, com a ésser individuals, neixen els símbols. I els símbols guarden totes les expectatives ideals... mentre no ens fallin. Aixuixí els tenim dalt, aixuxí els tallam el coll. Llegia un article del company i mestre Damià Quetglas, referint-se a la victòria de l’afroamericà. Deixar a Obama esser persona fins que dia 20 de gener passi a ser president dels Estats Units.
Perquè després durà el timó d’una potència amb un passat i un present i els viratges aniran al ritme que les circumstàncies demandin. I que després de cada decisió presa en vendrà una altra, conseqüència de l’anterior. Difícil papereta política, però és la seva, la d’Obama, com és la de Zapatero o Antich, o la de qualsevol batle de qualsevol poble nostre. Com és la nostra papereta de cada dia ser un poc Obama i repetir-nos "yes I will can", podré, ho aconseguiré.
Mentre no arribi el dia oficial de la presidència d’Estats Units, ell continuarà essent la il·lusió, el "Salvador". Després, malgrat ja haver fet història, començarà el paper real com un altre polític. Mentrestant, encara creiem amb la mirada neta i transparent d’un home que ens dóna confiança en la creença d’un món millor. In memoriam de Miquel Martí i Pol: "Que tot està per fer i tot és possible".
