algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 13°
13°

Obama: els límits del canvi

El triomf, certament ampli i merescut, de Barack Obama ha provocat un entusiasme tal vegada desmesurat. Potser convendria recordar que, en alguns aspectes, la cultura política nord-americana és força diferent a l’europea i que l’arribada d’un mulat a la Casa Blanca implica una ruptura en la concepció ètnica dels Estats Units però no un canvi de model social. Encara que, certament, han resultat especialment emocionants alguns aspectes del triomf de Barack Hussein Obama, per exemple el seu èxit a l’estat de Virgínia (amb un 51,8% de vots demòcrates per un, així i tot, gens menyspreable 47,3% de sufragis republicans).

Aquest estat va esser un dels més importants dels que impulsaren la creació de la Confederació d’Estats Units d’Amèrica, una entitat política (1861-1865) que tenia en el manteniment de l’esclavatge la seva principal raó d’esser i que va tenir el seu centre precisament a Richmond, la capital encara avui de Virgínia. Però més enllà de la qüestió racial, i del seu extraordinari carisma, Obama representa més aviat una tendència moderada i pactista al si del Partit Demòcrata, com es pot comprovar tant en la seva autobiografia, The Audicity of Hope (2006), com en el programa oficial de la seva campanya.

Per descomptat que no està en contra del lliure mercat, ja que, en paraules seves, "és difícil trobar un altre país en el món que hagi estat més hospitalari a la lògica del mercat" i "la nostra Constitució situa la propietat privada en el centre del nostre sistema de llibertats". A més, no tan sols rebutja el comunisme sinó també el "socialisme", que en diverses ocasions assimila al primer, per exemple, quan comenta les reformes de Franklin Delano Roosevelt, en els anys trenta, i conclou que, en haver donat als treballadors una porció major dels beneficis econòmics, resultarien menys atractius pels nord-americans els sistemes totalitaris, "el feixisme, el socialisme o el comunisme". Això sí, reivindica un govern federal alhora fort, eficaç i flexible que pugui ajudar el gruix de la població i posar el marc d’un conjunt de polítiques que menin els Estats Units cap a un "lliure mercat dinàmic en el qual predomini la seguretat econòmica, la innovació empresarial i la mobilitat social ascendent".

De totes maneres, un exemple més concret que segurament xocarà amb la ideologia de la majoria de liberals d’Europa és que Obama no rebutja frontalment la pena de mort. Segons aquest brillant alumne de les universitats de Columbia i Harvard, encara que els fets demostrin clarament que la pena de mort no fa minvar la delinqüència, hi ha determinats crims –assassinats en massa, violació i assassinat d’un menor–, tan espantosos i miserables que el poble té dret a expressar el seu ultratge mitjançant la pena capital. Però, com a membre de la legislatura d’Illinois, i conscient que era possible condemnar a mort innocents, va impulsar amb èxit una reforma que obligava a enregistrar els interrogatoris policials i feia minvar les possibilitats d’un error judicial. Així mateix, també sobta que defensi, en un estat laic des de la seva fundació, el paper de la fe en la política i, encara més, la importància "cultural" de les armes de foc, sobretot en algunes zones rurals.

En aquest sentit, no puc deixar de recordar que el 2004, precisament per satisfer aquesta opinió pública radicalment partidària de les armes, el sofisticat i cosmopolita John Kerry, aleshores el candidat a la presidència pel Partit Demòcrata, es va veure obligat a participar en una cacera en plena campanya electoral per tal de demostrar que no era del tot aliè a l’ús de les armes de foc. D’altra banda, el ja president electe considera que el matrimoni només és la unió d’un home i d’una dona si bé s’oposa a prohibir els matrimonis gais mitjançant una esmena constitucional i està a favor de les unions civils d’homosexuals.

Partidari ferm d’incrementar les despeses en matèria d’educació, ciència i tecnologia (li preocupa molt que la Xina llicenciï cada any vuit vegades més enginyers que els Estats Units), condiciona aquest suport econòmic al fet que "els professors es responsabilitzin per complet del rendiment i l’efectivitat del seu treball i diu que els districtes escolars s’haurien de poder alliberar amb més facilitat dels professors que no funcionin". A més, se sent incòmode amb l’increment de la presència del sexe a la televisió nord-americana, però no diu res de la proliferació d’escenes de violència cada vegada més brutals; vol minvar la dependència energètica dels Estats Units (en flagrant contradicció amb la globalització); imposar condicions a la regularització dels immigrants, per exemple, que aprenguin anglès; i mantenir la tanca fronterera que aïlla el seu país de Mèxic.

Arribats en aquest punt, no sorprèn que manifesti el seu entusiasme per les forces armades o que valori negativament els suposats excessos liberals dels anys seixanta, un moment en el qual "les coses semblaven estar fora de control". Tot plegat fa pensar que ens trobam davant un polític pragmàtic, realista i moderat. Bona part del fervor mundial que ha provocat prové, com ja ha indicat des de les planes d’aquest mateix diari l’escriptor Guillem Frontera, del rebuig causat per l’administració republicana de George W. Bush, segurament la més dretana, amb permís de Reagan, des dels presidents Coolidge i Hoover (1923-1933). El mateix Obama ens ofereix un exemple impagable d’aquesta mentalitat.

En el Senat d’Illinois, un representant republicà es va posar histèric contra un pla per oferir desdejunis als alumnes de preescolar perquè esclafaria "l’esperit d’independència" dels infants. Però el problema real era que hi havia nins de zones degradades que passaven gana i, evidentment, estaven desmotivats. Així i tot, la proposta fou rebutjada i, en paraules d’Obama, els republicans "salvaren els preescolars d’Illinois dels nocius efectes dels cereals i la llet".

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.