La padrina de n'Obama

D’alguna manera, m’està passant el que, pel que escolt i parl amb la gent, succeeix a d’altres persones: una mena de reconciliació amb els Estats Units, una mena de reconeixement que sigui possible que un al·lot negre, amb cognoms que es presten a equívocs i que els republicans tractaren de fer servir, arribi a la Casa Blanca, l’indret que per primera vegada estarà regit per un president de color. Un fet tot just previst pels estudis de Hollywood. Què volen que els digui? Estic contenta d’haver vist això, de poder assaborir d’una victòria que s’ha contagiat per arreu i que palesa un evident signe d’esperances en el futur. Que un nin humil, negre, arribi a estudiar a Harvard amb beques, s’esforci i treballi, s’organitzi socialment gràcies a la seva intel·ligència privilegiada, i de mica en mica, amb la legítima ambició de superació, se situï on és ara, m’ompl de joia i de conhort.

Els he de dir que no compartesc, en absolut, el caramull de matisos que he pogut veure i escoltar en tertúlies televisives i radiofòniques, algunes de les quals llevant importància al triomf de n’Obama, com si realment fos un fet "natural" i predecible, fa tot just un any. Sense deixar-se dur per una eufòria infantil i poc assenyada, la gent de la meva generació, que ja fa anys que tenim cabells blancs, podem pensar que el futur difícil que depara la gestió de n’Obama, futur que provocarà desencisos i reculades, no ens ha de fer perdre de vista la magnitud d’aquesta conquesta, ni el sentit de canvi d’orientació si es compara amb el desastre d’en Bush i de les seves comparses, entre les quals, no ho oblidem, es trobaven Aznar i Rajoy, ara tan pulcre i distant de les seves corregudes bèl·liques.

Em rebenten aquests opinadors divinitzats que, en algun moment i des de posicions que pretenen ser progressistes, ningunegen Obama i la seva trajectòria, com si les coses fossin esperades i estassin d’alguna manera ja acordades. Fa tot just quaranta anys que la padrina d’en Barack Obama havia de davallar de les voreres dels carrers quan es creuava amb un home blanc i havia de viatjar amb uns seients específics si es traslladava amb autobús. Fa tot just quaranta anys que n’Obama havia de patir, encara, petits o grans discriminacions, subtils o més barroeres, pel color de la seva pell. I, ara, ja el veuen: tothom vol ser amic seu... tothom inclosos els perfectes tertulians, que sempre troben el que per poder dir del que saben poc i del que no saben gens.

Jo insistesc: no puc deixar de pensar en la padrina d’en Barack Obama, probablement la persona que més ha influït perquè el jove advocat hagi arribat fins aquí. La dona que, fa pocs dies a Hawaii, li degué desitjar sort, probablement el besà amb tendresa i es va dormir definitivament amb l’esperança que un somni, una cabòria de molts anys, es fes realitat.