La Família Reial torna a estar de moda. Ara ja no de forma passiva, perquè algú se li ocorri cremar una foto seva, perquè a dos humoristes se’ls acudeixi elaborar una vinyeta satírica sobre els Prínceps d’Astúries o perquè un batle decideixi insultar el Rei –entenc que és un insult quan se li diu que es un "corrupte". Els temps canvien. I a allò sobre la qual cosa abans ningú gosava dir res –per agraïment o per por– avui troba alguna veu que remarca: we can. A les illes, el proppassat diumenge va ploure a bots i barrals, gairebé tot el dia.
Quan l’aigua tocava el terra prou humit, bimbollejava, mentre a Madrid sonaven els primers passos del concert d’inauguració de l’Auditori Reina Sofia de la Fundació Albéniz. Una forma exquisida de celebrar una onomàstica. Quants no somniarien festejar-ho sota la batuta de Zubin Mehta? Ara bé, a fora de la sala de concerts era altra cosa. Els mitjans de comunicació substituïen el glamour per imatges concentrades en llibreries i, sobretot, en la portada d’un volum concret.
En un país normal aquest opuscle hauria passat sense cap pena ni glòria, ja que, de bon segur, mai no passarà a formar part ni de cap antologia literària ni política ni de cap historiografia. Però, les declaracions de la reina sobre diferents aspectes específics de persones ciutadanes d’aquest país –que no súbdits, és a dir, "sotmesos a un superior amb l’obligació d’obeir-lo"– els han decebut. "Ja sabem què n’opina la reina, de nosaltres", es diuen ara mig burletes. La Monarquia hauria de comptar amb què, avui en dia, tot ha canviat. La tecnologia, els oficis, els costums. Malgrat prou persones siguem les mateixes, la societat no ho és.
De manera que si la Monarquia pensa que es podrà mantenir com una institució estàtica, immòbil en el temps i opinar el mateix avui que fa trenta anys s’equivoca. Si vol conservar la seva solidesa i receptivitat ciutadana, s’haurà d’adaptar, ser més permeable i sensible als canvis de la seva gent. Nous temps, noves promeses, noves actituds. Apostaria que no tardarem molt a veure canviar en el Codi Penal el delicte d’injúries al rei, en el sentit que en una democràcia cap ciutadà es troba per sobre dels altres.
Al cap i a la fi, el rei, la reina, els membres de la família reial són uns ciutadans més; especials, si és vol; però, ciutadans. I que pensin que ja de prou antic (segle XIII) hi havia estendards de ciutats que posaren les coses en el seu lloc, al·ludint a la defensa de la seva autonomia tan civil com religiosa, com ara el cas de Medina del Campo, que ho concretava en el lema: "Ni el Rey oficio ni el Papa beneficio". O sigui, ulls vius, com diuen a Menorca.
