Manson o King?

Un d’aquests col·legues, un vell amic i company d’escola de tota la vida, en Marc Llobera O’Brian, les passades festes, quan féu la volta anual per la llibreria, intercanviant noves i altres curolles, es va veure un cop més forçat a atendre al tòpic de la pregunta de si Obama o Clinton. En Marc, que sempre ha sigut un crack en els estudis, ara és professor a Seattle (i cada dia va a la Universitat en bicicleta), coneix prou el carrer del país, sobretot per part de mare. Aleshores ja l’encertà , assegurant que els Clinton formen part de l’establishment i només "quelcom de realment nou mourà la gent". Servidor, seguint els tòpics que solem amollar quan no tenim ni idea del que és realment aquell gran país, va demanar si la macabra balança dels morts, dels joves morts a la guerra, podia vinclar l’equilibri electoral cap a un canvi. Assegurà, fa quasi un any, que el que realment preocupa en general és la butxaca i que aquest és l’únic forat indecís per on s’escolen les "victòries".

Quan escric, mitjanit de divendres, encara no sabem el que passarà demà, tot i que sembla que el candidat demòcrata ha de guanyar. Aquest candidat ja ha fet vessar força tinta i, sense conèixer el país (com fa servidor), és un tant arriscat. Ara bé, el que sorprèn des d’Europa estant és que es parli tant de model democràtic admirable i participatiu, sense igual al món, car és el mateix model, el mateix, que aquests vuit anys de buidor ha provocat centenars de milers de víctimes assassinades militarment. On és el gran model de participació? Un país es mesura democràticament per la quantitat de víctimes que pot provocar en les hores més baixes, dintre i fora de les seves fronteres.

Per altra banda, els candidats republicans ho han fet tan malament en campanya, que sembli que hi hagi un pacte d’alternança aprofitant l’efecte racial per a reconciliar els EUA amb el món després del desastre, tot aprofitant la impunitat per a Bush Jr. and Company i tot quedi com està.

En tot cas, ja han arribat un total de quatre llibres sobre Barack Obama a les prestatgeries de novetats, que vol dir alguna cosa, fins i tot La fe de Barack Obama, un corpus de demostració cristiana tipus biografia Mare Teresa, però en mascle. No són pocs els analistes que salvant les distàncies observen les conseqüències del canvi, com a imprevisibles, seguint el camí d’anteriors períodes demòcrates.

Si demà aquest senyor guanya les polítiques exteriors de tot l’àmbit internacional viuran una sèrie de canvis que poden afectar, i molt, la vida dels ciutadans europeus. Es reactivarà el fantasma de la creació d’un exèrcit europeu a les ordres de l’OTAN ben aviat i l’exèrcit l’haurà de formar algú.

Si demà aquest senyor guanya, en el seu país s’haurà confirmat que són més els que creuen en la igualtat entre tots els homes i les dones, davant de l’eterna amenaça dels encaputxats de sempre i això és molt guapo, però també s’obriran innombrables reptes en un país de quasi tres-cents milions d’habitants, en plena crisi de les idees a nivell mundial i de les economies a nivell global. Quan en l’àmbit demòcrata parlen de multiculturalitat tot es complica i no hi ha les grans distàncies (amb els republicans) que ens volen fer creure. Cal recordar que durant el primer govern Clinton els reus de les nacions índies, els nadius americans del nord, eren, encara, entre la comunitat penitenciària, els únics privats del dret en les seves celebracions religioses. Ara el món ha canviat, però es configura l’herència de governar un calidoscopi federal on es pot executar reus de presumpta culpabilitat, mentre al mateix temps, en un altre indret, es fan arribar els beneficis de drets d’autor a la garjola on viu encara Charles Manson, quaranta anys després. Als EUA, els extrems també es toquen i no hi ha tanta distància entre alguns sectors del Flower Power i les caperutxes del sud. S’hi juguen molt, demà ho sabrem. Si Helter Skelter o I have a dream...".