Abundant en el tema del meu article anterior, Compatibilitat de comunicació i incomunicació, crec que mereix la pena contar la petita experiència kafkiana que he tengut –perquè les comunicacions entre una persona i un contestador automàtic ho poden resultar fàcilment, kafkianes, avui en dia. Decidit a formalitzar la reserva d’una maleta trolley oferta per un periòdic de circulació per tot l’Estat –després d’haver començat a fer col·lecció dels cupons oportuns– he telefonat al número indicat que ha resultat esser el contestador automàtic d’una empresa intermediària que m’ha informat del cost de la cridada, 1.16 € per minut des de la xarxa fixa i 1.51 € des de la mòbil (cosa que ja ve indicada en la cartilla on vaig aferrant els cupons) i, fins i tot, del domicili de l’entitat en qüestió, una dada sense cap interès per a qui fa la trucada (com no sigui perquè el rellotge està en marxa).

Primer la veu m’ha demanat de prémer la tecla estrella (cosa que si hagués cridat amb un telèfon de paret que tenim i que no és tan vell, amb marcador rotatiu, no hauria pogut fer perquè hi ha sols les deu xifres del zero al nou); després m’ha demanat el codi de la promoció i, per dues vegades, m’ha dit que el que li donava no existia; en vista de l’èxit, com que estava utilitzant un telèfon mòbil però dels que funcionen amb el mateix número del fix i sols a l’interior de la casa, he decidit tallar la comunicació i passar a utilitzar el telèfon del menjador, amb marcador de tecles i que sí disposa de la tecla estrella.

Dit i fet, la veu m’ha demanat que polsés l’estrella –cosa que naturalment he fet– per dues vegades, però després del segon intent m’ha dit: "Ho sentim, però el seu telèfon no té aquesta tecla connectada a no sé què". He tallat la comunicació –o més aviat la incomunicació– per segona vegada i he decidit canviar-me al telèfon del dormitori, també amb marcador de tecles. Aquesta tercera vegada, no he tengut problemes per a polsar l’estrella ni per a precisar el codi de la promoció però sí tant per indicar el centre en el que vull recollir la compra –ho he hagut de fer dues vegades– com per a fer el mateix amb el número del meu mòbil on han d’enviar-me l’SMS informant-me que ja puc recollir l’article, el qual he hagut de teclejar per tres vegades...

Amb aquesta petita història ben real es podria, sens dubte, construir un conte breu més o manco irònic respecte als progressos de les tècniques comercials o respecte a la poca paciència del lector del periòdic interessat per la maleta amb dues anses fixes i una plegable, metàl·lica, d’unes dimensions que permeten portar-la amb un dins l’avió, o respecte a ambdós protagonistes, la persona –no diré la persona humana, perquè com diu molt bé la meva dona, no hi ha persona que no sigui humana– i la màquina, el contestador automàtic. Però també podem eventualment sospesar la possibilitat que, tal vegada, no estam tan ben comunicats com creiem. I que, tal vegada, convindria que poguéssim estar més segurs que les màquines sempre estaran al nostre servei.