algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
24°

Converses amb Maleni

EL DEBAT

El debat de política general va respondre a la mise en escène prevista. Francesc Antich i Madame Rosa únicament feien veure que es gatinyaven. Madame Rosa estava pendent de si entrava a la sala la Guàrdia Civil, perquè darrerament la proximitat de la parella li produeix el mateix calfred que el pas del viàtic. I el President esperava bones notícies de Madrid. Cada vegada que abandonava la sala no era per atendre els assumptes propis d’un estadista com són ara anar a comprar el cupó dels cecs, emplenar la travessa o fer el cafè de les onze (que entre les nou i la una sol fer-se cada mitja hora). El President anava al despatx i marcava el telèfon del Ministeri de Foment.

PRIMERA CONVERSA

—Magdalena –li va dir Francesc Antich en un perfecte caraquenyo–, soy Francisco de la isla de Mallorca. Mira, hija, o nos das un hueso a roer o las pasaremos bien putas.

—Oye, tú –li va respondre Malenita– ¿qué has confudío el Miniterio con el desolladero de la Ventas? Ni el Miniterio es una huesera ni yo hago limona con el dinero público. ¿Sabe tú qué hase la Malenita con el dinero de los contribuyente...? Te lo digo: cuajá Epaña de venas y arteria. Apuntalo: las vena son los raíle y las arteria, las carreteras. Así que no me pidas ni una monea de real. ¿No tenéis la ma...? Pues, hala, ni tren ni carretera. Barquita i a remá.

—Convocaré el Bloc per decidir si sortim del Pacte –va anunciar Biel Barceló a Francesc Antich.

I afegí per a tranquil·litzar-lo:

—Encara que en bé de la governabilitat del país és probable que optem per una solució intermèdia.

—Quina...?

—Nedar i guardar la roba.

COMMOCIÓ A LA SALA

Va anunciar Fina Santiago:

—Han començat a enderrocar la presó de Carabanchel...!

Va produir-se una commoció general. Entre la gent d’esquerres predominaven les cares llargues, no endebades Llamazares havia demanat que se suspengués l’ordre d’enderrocament. Entre els conservadors, en canvi, tot eren rialles i felicitacions.

Dona Maria Antònia va fer servir cava entre els diputats de centre-dreta. L’esquerra estava múrria. Tribulete s’ho mirava.

—Els anys trenta era l’esquerra que tancava les presons –reflexionava.

—Tot canvia. Ara la dreta coincideix amb Durruti i Carmina Ordóñez a dir que no hi ha presó comparable a la presó de l’ànima –va comentar Don Juanito, conegut a Ferreries com a Joan Huguet.

I sentencià:

—Neix un nou humanisme neocon que farà parlar.

SEGONA CONVERSA

—Malenita, ets tu...? –va demanar el President Antich per rompre el gel.

—Sí señor, yo soy la Maleni: la Malenita Alvare, pero tú a mí, un repeto.Tú a mí me llamas señora ministra o ministra de Fomento. O sea, que no me faltes. Y si quieres dinero, apuesta a los cabayos. Yo hago como Cayetana de Alba: invierto en mi Andalusía. ¿Me comprendes, tú...? Voy a llevá el AVE de Málaga hasta Ginebra por si torea Curro Romero en la Malagueta y sus señorías europeas quieren verlo. Luego se apañan con una fotografía ante el museo Picasso, porque Picasso es andalú, no catalán, y ya han hecho una visita cultural como Dios manda. Pescaíto de almuerzo, toreo por la tarde y una foto en la casa del pintor para el albú. Y todo gracia a la Malenita. ¿Me entiende, tú...?

—Jo que he estudiat la carrera de dret i som advocat –va afirmar Miquel Nadal– proclam que aquesta senyora s’enfila més amunt que jo amb l’avioneta.

EN EL PARLAMENT

El debat de política general no va aportar res de nou.

Dona Maria Antònia va proposar jugar a volen, volen.

—Volen, volen... il·lusions!

Tots i totes aixecaren el dit.

—I mai no tornen, –va mormolar Tribulete.

El president Antich s’encaminà, una altra volta, al seu despatx.

TERCERA CONVERSA

—Malena –li va dir a Magdalena Àlvarez–, si l’oposició no m’ha enxampat és perquè té el cap a una altra banda. He estat tot el debat amb els calçons baixos.

—¡Atrevío! –va exclamar la Malenita– ¿Habráse visto...? A la Maleni se la respeta como a la que más. Por señora ministra, por andalusa y por mujé...! A mí con extornione na. Pero na de na. Antes partía que doblá.

Francesc Antich va recolzar-se a la barra del primer bar que va trobar.

—Un Calisay –va demanar.

—I després...? –va voler saber Carles Manera.

—Un altre Calisay –va respondre el president.

—I qui el paga? –va demanar-li Manera.

Va quedar pensatiu, el president.

Va rectificar de seguida:

—Cambrer! Res de Calisay. Un tassó a mitges d’aigua del grifó.

—Aquesta ronda és meva –va dir en Matasetzes.

I va explicar l’esplendidesa:

—No passin ànsia per la tornada, els senyorets. Ja em convidaran a un vi i olives quan els descongelin el sou.•

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.