cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
26°

L'edat de ferro

Joan Triadú, pedagog, escriptor i activista polític, publica un llibre de records que titula així: Memòries d’un segle d’or. Triadú comença el relat l’any 1955, quan coneix la seva dona, i segueix amb estampes de l’època i amb retrats precisos de personatges com Riba, Espriu, Yourcenar o Rodoreda, La plaça del diamant de la qual ell va ser un dels primers a llegir, remesa des de l’exili ginebrí.

La figura de Triadú ve sempre acompanyada de polèmica, ja que ell té alguna cosa a veure amb el bandeig de l’obra de Josep Pla dels plans d’estudis de les escoles del Principat, i de la no-concessió del Premi d’Honor de les lletres catalanes a l’empordanès. Sigui com sigui, Triadú té una tesi molt clara: el segle XX ha el segle d’or de les lletres catalanes, quan aquestes han arribat a la seva més alta esplendor.

I s’agafi per on s’agafi s’ha de dir que Triadú té raó, que la literatura catalana ha tingut durant aquesta època una puixança, una qualitat i una varietat meravelloses. Els noms tomben d’esquena: Riba, Foix, Carner, Estellés i Vinyoli, Pla, Sagarra, Villalonga, Rodoreda i Calders, i Montcada, i ara Porcel, Monzó, Mira i Gimferrer (aquest bilingüe). I sense comptar-hi la novel·la més radiant de tota la península: Incerta glòria, de Joan Sales. ¿Podem afirmar que la literatura en llengua catalana durant el segle XX ha superat en qualitat i amplitud la castellana, almenys l’elaborada a la península? Jo ho diria, tot i que aquestes comparacions sempre tenen un punt odiós.

I això davant d’una evidència: la cultura i la llengua han patit durant aquest segle moltes dècades de dictadura i de persecució, i sense que avui en dia tots aquests noms esmentats hagin arribat a ser llegits amb normalitat, ni a dins ni a fora, per descomptat gens ni mica a la resta d’Espanya. El nostre or està encara encunyat en monedes recòndites, peces de col·leccionistes erudits i nostàlgics, i no circulant i fecundant un futur prometedor. S’ha fet contracorrent i des del fons de dificultats i desencisos, i així i tot continua perpetuant el seu miracle de llum i excel·lència.

¿Estem davant d’un miracle? L’expressió "segle d’or" deriva d’Hesíode, del mite narrat a la Teogonia. Si fem cas al poeta grec, després d’aquesta època daurada comença la degeneració, fins a arribar a una terrible i fosca edat de ferro. Per a sortir de la qual són necessaris vertaders herois prometeics, infatigables, vigorosos, capaços de riure’s de les seves agonies. Un miracle serà que continuïn sorgint en el segle XXI nous Prometeus d’aquella talla.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Quimet, fa mes de 13 anys
Endavant, idò, A veure si el segle XXI està a l'alçada d'aquest or dels grans autors.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente