Ara que les identitats nacionals es construeixen a cops de pilota, en qualsevol de les seves múltiples variants –alguna cosa hem avançat ja a Europa, on per a aquestes tasques érem força aficionats als cops de creu o als exèrcits, dues modalitats íntimament relacionades–, les opinions dels esportistes constitueixen una mena d’oracles postmoderns, i en això que ens ocupa per aquestes contrades gairebé totes coincideixen.

"La majoria dels catalans volem ser espanyols", diu Pau Gasol sobre els seus paisans, "petita cultura" –també ho diu així– mediterrània. L’opinió del jugador dels Lakers i de la selecció (espanyola) de bàsquet –recollida en la web de l’equip de la Conferència Oest de la lliga professional americana– no ve de nou: les seves declaracions sempre han seguit aquesta línia i, a més, el parer del de Sant Boi es deu acostar força a la realitat.

Tot i que és difícil recollir dades objectives sobre la qüestió (impossible obtenir-ne de vinculants), vegeu el merder que es muntà quan l’actual lehendakari en va mostrar la predisposició, i Euskadi no és Catalunya... Així que, si Gasol –que es fica en un jardinet sobre sentiments nacionals a instàncies del seu entrevistador, un tal Mike Trudell, que l’interroga sobre la desafecció, que diria Maragall, dels catalans respecte d’Espanya– s’hagués volgut acostar encara més a la realitat del seu país –vull dir, de la regió que el va veure néixer– potser hauria d’haver dit que "els catalans només podem voler ser espanyols".

I s’hauria estalviat introduir els conceptes de "majories" i "minories", que prenen matisos diferents a banda i banda de l’Atlàntic. El cert és que, si parlam d’esports de seguiment massiu, Catalunya no té avui cap referent que digui el contrari que Gasol. Potser temen perdre oportunitats internacionals –en el sentit olímpic del terme–, o tal vegada l’aler pivot té raó, i la minoria, a més, es dedica poc més a debatre als bars –una bona manera de fer país– que a l’esport de competició.

Si en lloc de néixer a la vora del Llobregat Gasol hagués vengut al món al costat de Santa Eulàlia o a la riba del Coanegra, aquestes declaracions –que ja han tengut un ressò discret tant als mitjans espanyols com als catalans– haurien passat ben desapercebudes. Per ventura ni tan sols a l’entrevistador se li hauria ocorregut plantejar-li la qüestió. Com si hagués nascut a Conca, o a Albacete... I la llengua? "Un atavisme exòtic. Familiar i minoritari".