Com distingir un humà d’una màquina? O, dit d’una manera més planera, cada vegada que algú fa un xat amb una persona desconeguda, és a dir, conversa amb aquest algú per escrit a través del mòbil o de l’ordinador, com pot saber que a l’altre costat hi ha una persona i no una màquina?
Aquesta és encara una pregunta essencial en el camp de la Intel·ligència Artificial i que, de fet, ja estava plantejada en els orígens d’aquesta disciplina. Fou Alan Turing, un dels matemàtics més brillants del segle XX, qui va formular un mètode –un joc– conegut amb el nom de test de Turing, destinat a comprovar si una màquina –un programa d’ordinador– era intel·ligent o no. Ho feia en un article que és considerat com un dels precursors de la Intel·ligència Artificial i que va ser publicat l’any 1950 amb el títol Computing Machinery and Intelligence, és a dir, una cosa com ara maquinària computacional i intel·ligència.
Turing no entrava gaire en detalls sobre com havia de ser la seva prova, però sí deixava ben clar que la intel·ligència s’havia de mostrar a través de la conversa, no tant de la parla –els androides encara eren lluny– com a través de converses escrites. En essència, la idea d’aquest test era enfrontar un humà amb una màquina i un altre humà, en una conversa feta a través d’un teletip, un terminal o qualsevol altre mitjà escrit. Si el primer humà, després d’un temps raonable de conversa, no era capaç d’esbrinar entre els seus dos interlocutors quin era la màquina i quin era l’altre humà, aleshores la màquina –el programa– podia ser considerat intel·ligent. Dit altrament, Turing –i amb ell, molta altra gent– opinava que la intel·ligència es mostrava essencialment a través de la conversa, és a dir, a través de la comunicació interactiva entre humans.
Turing havia arribat a dir que cap a l’any 2000 –frontera mítica i fallida de tantes i tantes coses– ja hi hauria programes que serien capaços de superar aquest test, és a dir, que ja hi hauria programes intel·ligents, i la veritat és que encara hi ha molt de camí per fer. Cada any s’organitza un concurs, el Loebner Prize, que reuneix diferents programes que tenen per objectiu passar la prova del test de Turing. L’edició del 2008 va ser diumenge passat a una universitat britànica i en ella hi van participar cinc programes.
Com en edicions anteriors, un d’aquests programes se’n va endur la medalla de bronze, la màxima categoria que s’ha atorgat fins ara, atès que en cap de les edicions ningú no ha aconseguit enganyar més de tres jutges a la vegada, requisit indispensable per tal de poder optar a la de plata. Per poder optar a la d’or, cal enganyar de forma unànime tots el jutges de la prova. I és que el concurs va així: els dotze jutges fan xat amb els humans i programes concursants i han d’esbrinar si el que tenen davant és o no una màquina.
Òbviament hi ha algunes restriccions, altrament la cosa seria molt simple. Així el tema del xat està limitat i els jutges tampoc poden parar trampes lingüístiques, ja que és sabut que un hàbil ús de la llengua permet detectar ràpidament si estàs davant una màquina o no. També convé dir que l’humor és una de les estratègies més emprades per part dels programadors per tal de tractar de sortir-se’n amb la seva i, òbviament, els programes han de ser capaços de mentir. La competició no té memòria, vull dir que, cada any, els concursants competeixen entre sí i no hi ha una cosa com ara un rànquing entre els guanyadors del bronze d’edicions diferents.
Llegint els detalls d’aquesta competició, he recordat la ingenuïtat inherent a la pretensió d’aquell servei d’informació juvenil –crec que sobre temes sexuals– que es manifestava a través d’un xat amb un ninot animat. Va ser anunciat amb bombo i plateret fa uns anys i no sé si ha arribat a funcionar mai. També m’han vingut al cap la multitud de converses que avui en dia es desenvolupen a través d’un xat i les possibilitats que podria oferir de forma global un test de Turing, convenientment modificat. Em deman, per exemple, si després d’analitzar moltes d’aquestes converses i també de les altres, Turing encara sostindria que aquest és el millor camí emprat per la intel·ligència humana per a manifestar-se.
I més dubtes, com per exemple els que són presents a la mítica pel·lícula Blade Runner, en la qual la trama parteix de l’assassinat d’un policia que està fent passar la prova Voight-Kampff a un sospitós de ser un replicant, un androide construït amb enginyeria genètica. És a dir, li estava fent un test de Turing amb un nom més sofisticat. Al final de tot, no queda clar si el policia bo és capaç de passar aquesta prova que asseguraria que és un humà i no un replicant. És el que tenen les proves –siguin d’humanitat o d’intel·ligència–, que, sovint, ni els mateixos examinadors aconsegueixen superar-les.
