Només feia devers quinze dies que no havia baixat a Ciutat, i ja no podia estar-me’n més, el cos m’ho demanava, per això he trobat una mínima excusa i apa, a veure els llonguets. Ho he fet amb el tren, clar, puntual, net i barat, des del qual pots aprofitar per observar amb cura, entre moltes altres coses, la decadència d’un percentatge molt alt del camp mallorquí, l’abandonament d’ametllerars i figuerals, amb totes les excepcions que vulgueu. Poques. Lloables, però poques.
Em va sorprendre una feta curiosa: hi ha moltes finquetes que molt abans de fer-s’hi el xalet, o la casa, o el que sigui, primer de tot comencen per muntar-s’hi una gran entrada, normalment de paret seca, més o manco, que tots sabem com de seca la fan la paret seca avui en dia, per acabar amb dues columnes majestuoses, amb bolla o cossiol damunt o sense. No sé, a mi em donen la sensació que comencen l’edifici per la teulada. Coses meves. Com si qualsevol no pogués fer allò que volgués amb els seus doblers i el seu sentit pràctic de la vida.
Arribar a la fi del trajecte i la primera sorpresa: al pas per creuar des de l’estació fins a la plaça del Rei en Jaume, a banda i banda, damunt l’asfalt, amb la pintura blanca que s’empra per a aquestes senyalitzacions, un retolat que diu textualment: "1 de cada 3 morts en accident de trànsit ANAVA A PEU. Atenció, tots som vianants". A la vora signa "Ajuntament de Palma", i al mateix costadet un altre rètol quadrat de 25 X 25, poc més poc manco amb la signatura: "RACC", que vull suposar és l’entitat que patrocina la cívica campanya a l’Ajuntament.
O col·labora. O fa costat. Hores després l’ordinador m’ha dit que això del RACC "és una fundació, una entitat sense ànim de lucre que des de la seva constitució l’any 1994 persegueix promoure la mobilitat sostenible realitzant estudis, campanyes i accions de formació i d’assessorament. El seu objectiu és influir positivament en l’actitud dels automobilistes, protegir els interessos dels usuaris i millorar la qualitat de vida dels ciutadans en relació a la mobilitat". Beníssim. I al mateix límit lateral del pas de vianants, suposadament perquè la cosa quedi meridianament clara, per si qualcú a hores d’ara encara no ho havia entès i les idees se li deixondissin, damunt de cada un dels grossos punts suspensius hi han dibuixat tres homenets que caminen. I tu vas i t’ho repenses, fotre, clar, "1 de cada 3...".
I caminant enmig d’aquell show diari que és el carrer de Sant Miquel, he continuat meditant sobre el missatge aquest, mentre el borrissol del clatell em picava seguit seguit, senyal inequívoca que qualque cosa no rutllava així com déu mana, no acabava de quallar dins la meva closca. Fins que arribant a la plaça Major, jas!, m’ha revingut el pinyol de l’oliva i l’he pogut escopir: Ostres, s’estan exclamant que un de cada tres morts en accident de trànsit és dels que van a peu, i no tenen altra ocurrència que culpar ben a les clares els passejants que estan esperant el semàfor verd per creuar el pas de vianants, que és tant com dir: fes el favor de no tirar-te davall dels cotxes malgrat el semàfor estigui en verd per a tu, cony, que ens fots les estadístiques...! Culpabilitzen el possible futur atropellat, no l’atropellador, que al volant del seu vehicle li és impossible llegir l’advertència.
Si vols anar viu, vés-hi, semblen envergar-li al que va a peu. I m’he sentit quasi insultat. Cosa falla en aquesta campanya, mira què te dic. Qualcú va errat. Ara mateix, quan ja a ca nostra acab aquest intent d’article, per la ràdio Atahualpa Yupanqui canta: El camino del indio i escampa per tots els àmbits de la casa aquella estrofa que diu: "Se levanta en el cerro/ la voz doliente de la vaguada/ i el camino lamenta/ ser culpable de la distancia...". I els ho oferesc sense venir a tomb de res. Potser.
