El segon debat de candidats a la presidència dels EUA ha estat exemplar. El programa tenia l’estructura dels xous de televisió a l’estil Tinc una pregunta per a vostè, per això els candidats havien de respondre a les inquietuds d’un públic seleccionat pels organitzadors, però sense saber per endavant què se’ls demanaria. Vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un comentari després de la primera contesa, afirmant que McCain m’havia sorprès gratament, més solt i pugnaç que Obama, a qui veia pompós i doctoral i sense comoditat, intentant trobar encara el seu terreny. Ahir va ser tot el contrari: Obama era l’home de món, ferm, dúctil, de resposta lluminosa i esperançadora, mentre que McCain tenia un aire sabut, reiteratiu i sense grandesa (monomaniàtic amb el tema dels imposts). Tot i això, intentava trobar el punt emotiu, guanyar dramatisme apropar-se en actitud i llenguatge a l’hipotètic home del carrer. Però no estava convincent, i l’aire d’una derrota cada cop més anunciada l’anava esclafant, immergint-lo en una trista impotència. Els seus braços heroics, de mobilitat reduïda, que en el primer debat li donaven un aire tràgic i gran, ara eren com les aletes d’un peix a la pols. L’economia i el paper que els EUA han de jugar en el panorama internacional van centrar els arguments. Es van dir algunes coses interessants, però res d’imprevist ni d’innovador: a hores d’ara, els dos s’hi juguen massa per fer experiments o assajar propostes estranyes, així que el conjunt va semblar en molts moments una obra de teatre, molt ben executada, és cert, però completament cenyida a un guió. Els dos volien encolomar a les polítiques de l’altre alguna mesura de responsabilitat en la crisi financera, McCain fins i tot dient que els bancs de les hipoteques fantasma havien pagat la campanya del rival, a qui, a més, es va referir en una ocasió de manera poc elegant, simplement assenyalant-lo i dient de mala gana ‘aquell d’allà’. La campanya electoral arriba al seu darrer mes. Obama comença a treure el cap i potser ens confirmi que res té més sentit que confiar en el lema que el va fer famós: l’audàcia de l’esperança pot fer coses impossibles.
