Amb l’acceleració que la cosa havia pres, si hi hagués hagut una altra legislatura de govern del PP, ficar la mà al calaix no s’hauria limitat als alts càrrecs, sinó que fins i tot els seus cans haurien enterrat, en lloc d’ossos, capses de Cola-Cao al jardí. De fet, la cosa arriba fins al punt que segons la mateixa Rosa Estaràs entre les poques persones per qui posaria la mà al foc (el fill, els pares i el marit) no s’hi compta a ella. Dit això, convendria que el govern actual, abstret en la contemplació del que desenterren dins el jardí del veïnat, no abandonàs la cura de les goteres de ca seva.

I, per exemple, de goteres de caràcter sociolingüístic cada cop n’hi ha més. Per si no n’hi hagués prou amb els intents d’assalt a mata-degolla contra la nostra llengua, protagonitzats per persones i entitats de tanta honorabilitat com Asocolombia, percebem que dia rere dia es desatenen fronts d’enorme importància, ja sigui efectiva o simbòlica.

Així, en l’oferta televisiva, a pesar de la millora d’IB3 en general i pel que fa a llengua (tant des del punt de vista quantitatiu com de qualitat), hem vist que no sols no s’hi han incorporat els nous canals de Catalunya (3/24 o 300), sinó que el trasbals de freqüències premeditat que va suposar la irrupció d’IB3, Cuatro i La Sexta, encara no s’ha neutralitzat i continua havent-hi molts d’indrets on no s’ha recuperat la recepció de les quatre televisions institucionals de Catalunya i de València, ja sigui per la inadequació de determinades antenes col·lectives o perquè depenen de repetidors que no estan a Alfàbia. D’altra banda les qüestionables i poc elegants desconnexions de TV3 i altres canals en català en, per exemple, les retransmissions esportives no fan més que produir distorsions i anormalitat en la programació en català: descontrol en la recuperació de la connexió (dissabte passat, a la una de la nit encara no es podia veure TV3, tot i que el partit de futbol ja feia més d’una hora que havia acabat) o talls incòmodes de programes quan s’interromp la connexió i quan es recupera. Fa temps que, des del Govern, prometeren que podríem sintonitzat a través de la TDT les televisions en català dels altres territoris de parla catalana; ja fa més d’un any i continuam en la mateixa situació: una en català (IB3) i més de vint en castellà. Què esperen? Que arribem al tall analògic i encara no s’hagi resolt el tema?

I, sense sortir de l’audiovisual, tot i que sabem que és molt difícil –ara per ara impossible, potser– mantenir una oferta significativa de cinema comercial en català, convendria explicar per què ha desaparegut del tot. I no es pot compensar amb una oferta de cicles escolars basats en el documental del mes o en la reposició de pel·lícules estrenades anteriorment en castellà. Com més esporàdica es faci més anormal serà.

I les goteres també ens arriben del continent. D’ençà del relleu d’Antoni Basses en la conducció d’El matí de Catalunya Ràdio, en el moment de dir les temperatures ha desaparegut la referència a ciutats del País Valencià, de les Balears i de Catalunya Nord, que cada dia ens recordava, simbòlicament, el nostre àmbit lingüístic. Ara, els pocs dies que ho he sentit, després de les de Catalunya, ve la de Madrid i la de Pequín o la de qui sap on. I aquesta despreocupació per fer present tot l’abast de la llengua catalana té altres manifestacions subtils (i, voldria suposar, no previstes), com la de divendres passat, quan a l’Enigmàrius en demanar, fent referència a la "potassa", quin era el carbonat "que només els ponentins pronuncien sense equívocs" excloïen del català tot el País Valencià i, excepte Sóller, tot Mallorca, on també la pronunciam amb "o" i no amb "u". I la presentadora, Neus Bonet, acabà de fer la feta en afirmar, més o menys (no he sabut recuperar el tall de veu per fer la cita literal), que molt pocs catalanoparlants no la pronunciaven amb "u". No sé si hi havia cap crosta, en els mitjans de comunicació de la CCRTV, però ara sembla que s’hi fa com a pus.

I una altra. Aquests dies, El Tricicle ha representat l’espectacle Garrick en castellà a l’Auditòrium, i, com hem pogut veure en aquest diari, davant la queixa de Jaume Corbera, la resposta de la companyia ha estat que, tenint en compte la situació sociolingüística actual, decidiren fer-la la primera setmana en castellà i –ja ho val– la segona en català per arribar a més gent. No hi ha dubte, el millor Tricicle: el mut, el que callava.

Ja ho tenim. Si els d’abans apedregaven la teulada, ja convé que els d’ara es posin a tapar goteres, que n’hi ha moltes més –grosses i petites– de les mostrades aquí. Al final, a qui no adoba la gotera li cau la casa entera.•

Professor de la UIB