De tots és sabut que la crisi que travessam és, sobretot, financera i immobiliària. Els bancs i caixes han tancat el grifó del crèdit, l’euríbor puja de manera incontrolada i, tot plegat, afecta directament els possibles compradors de pisos que veuen que no poden tirar endavant les seves operacions d’adquisició. I això és així fins i tot en els pisos sotmesos a algun règim de protecció pública, on els adjudicataris no poden formalitzar l’adquisició perquè finalment no obtenen el finançament. El panorama descrit fa que sigui molt difícil, ara per ara, aconseguir que el dret a un habitatge digne es materialitzi a través de la compra-venda, el mecanisme clàssic per autonomasia.

Què fer? Sembla que una de les línies d’actuació bàsiques per fer front a aquest problema social i econòmic és enfortir el tema del lloguer. El lloguer presenta diverses avantatges sobre la propietat. Un primer avantatge és precisament el financer, l’esforç econòmic i de garanties és per definició molt menor en el cas del lloguer que en el cas de la propietat. Un segon avantatge és que permet l’ampliació de l’oferta ja que molts dels anomenats habitatges buits podrien sortir al mercat si existís un bon règim de lloguer. Un tercer avantatge és que permet als promotors obtenir uns doblers mentre el mercat recupera una mica la normalitat. Un quart avantatge és que és un règim més coherent amb la promoció pública. Si la promoció pública d’habitatges té sentit és perquè tracta de donar un habitatge a una persona o persones que en un moment determinat les seves circumstàncies econòmiques no li permeten accedir a un habitatge al mercat, és evident i lògic que aquests fets vagin canviant, el lloguer permetria recuperar el pis per a la col·lectivitat atès aquest possible canvi de circumstàncies.Això no obstant, però, la propietat no permet aquesta recuperació, és a dir, un pot millorar ostensiblement la seva economia i continuar essent beneficiari d’un esforç social com és el pis de protecció pública.

Si els avantatges hi són, com així la figura té un èxit limitat? En la meva opinió aquest èxit limitat té dues explicacions: una juridico-processal i una altra de valors. L’explicació jurídicoprocessal té un doble vessant. Per una banda, tenim uns procediments de desnonaments molt llargs i en què el propietari se situa com la part feble. Pens que hi hauria molt més lloguers si davant l’impagament el procediment per a la recuperació de la possessió per part del propietari duràs un mes en lloc d’aquesta loteria que fa que depenent del jutjat pugui durar de tres mesos a anys. Per una altra banda, tenim, si no vaig malament, un termini mínim de lloguer per habitatge habitual teòricament fixat en cinc anys. Aquest termini també fa que alguns habitatges no es posin al mercat perquè no es vol assumir un lligam per tant de temps.

L’explicació de valors també no requereix massa comentaris. El valor propietat està molt estès, la gent no considera un horitzó vital desitjable viure de lloguer tota la vida, sembla que adquirir un habitatge provocarà més felicitat o un reconeixement que no s’obtindrà per altres vies com el lloguer. Aquesta mentalitat és una realitat que lògicament també té les seves raons: a) seguretat i estabilitat; b) si, segons l’experiència acumulada, un bé immoble sempre puja de valor és normal que s’aspiri a la seva adquisició perquè aquesta és vista com una bona inversió; c) vivim en la societat del tenir i la manera de tenir més plena és la propietat; d) en la mesura que les rendes de lloguer suposaven una quantia similar al pagament d’una hipoteca semblava més convenient la compra que el lloguer.

Si les coses són més o manco com les hem explicades resulta obvi que, ara per ara, és una necessitat millorar el règim del lloguer i intentar avançar en un certa evolució de la mentalitat dominant. Si no és possible vendre les cases tal vegada una solució sigui anar a lloguer.•

Misser