Sempre he estat poc donat a acceptar interpretacions excessivament maquiavèl·liques. Vaja, explicacions que, davant una adversitat, solen cercar les culpes o les causes en un enteranyinat de causes i efectes que solen provenir del cor de l’enemic. Interpretacions que diuen que res no és casual, ni innocent i càndid, sinó que tot forma part d’un contuberni estrany i malentranyat, estratègicament planificat des de les més altes instàncies. Fins i tot, en alguns casos en què, per ventura, no he sabut encaixar l’adversitat i que he intentat cercar un culpable específic i amb aires de confabulació, el temps m’ha fet veure que potser no hi havia hagut tanta maquinació sinó, senzillament, una conjunció de casualitats. A un ca magre, tot són puces... diu l’adagi popular.
Voldria, també, pensar que la irrupció a l’escena pública del pediatre colombià ha estat això: un encadenament de despropòsits, que no haurien d’haver merescut ni una pipellejada de mosca, amb el benentès que les mosques tenguessin pipelles, en els mitjans de comunicació... Però ja ho sabem, vivim en la societat que vivim i com diu també la saviesa popular: el més beneit fa rellotges. I per tant, l’exabrupte del metge ha tengut més ressò del que hauria d’haver tengut. Si el metge hagués comès un error de diagnòstic professional, comparable al doiot que ha expressat en públic i n’ha fet crida, amb tota certesa no li haurien dedicat tant d’espai mediàtic. Ni tampoc si l’exabrupte hagués estat d’una altra categoria, com per exemple, que l’esmentat galè fos capaç d’ingerir d’una tongada cent enfilalls de botifarrons dels més coents. Però vaja, ha tocat un punt, que encara que no ho volguéssim, ens és sensible a uns i a uns altres. I això ha fet d’amplificador.
Perquè, encara que hagi actuat per ressentiment personal, perquè és un belitre integral o per qualsevol altra raó que no va més enllà dels seus propis malucs, el colombià no ha fet altra cosa que atiar un altre foc. Un foc que, normalment, les persones de seny no solen atiar perquè és dels considerats políticament incorrectes. Parlar dels immigrants, en general, se sol evitar, i se sol evitar perquè és un equilibri precari entre l’excessiva condescendència vers ells, cosa que no agrada massa diguem als autòctons o receptors, i, per altra banda, parlar-ne amb uns termes que puguin suposar residualització, guetonització o conceptes amb aires degradants també esdevé trepitjar un terreny perillós. Ara bé, el belitre del doctor no ha fet altra cosa, hem de suposar que des del seu egolatrisme i la seva candidesa, que obrir un foc que normalment la gent –i ja sabeu a quina em referesc: aquella que no és immune a cap immundícia– també sol evitar. Però ja els ha anat bé aquesta estirabotada. Saben que és un flanc molt dèbil. És cert que els immigrants, i entre ells els sud-americans, no mostren excessives reticències a aprendre la llengua catalana, però vaja, tot i que no es pot generalitzar, no són dels que ho accepten de més bon gust. Vaja, que només faltava que sortís un personatge com aquest perquè començàs a encendre’ls els instints primaris, o no tan primaris, d’una subversió, de mostrar bel·ligerància vers la llengua del país que els ha acollit. Seria bastant nefast que aquesta animadversió que propaga el pediatre s’estengués com taca d’oli entre els seus conciutadans i adlàters. Entre d’altres raons, perquè aquest col·lectiu suposa un gruix important poblacional i amb una taxa de natalitat elevada. Per tant, una de les vies per on ha de passar, indefectiblement, la normalització lingüística. Vull pensar que ha estat una cabotada, una rucada. Que no ha estat una maquinació sibarita, encara que els estults l’hagin aprofitada. Però també potser ho va ser, en el seu dia, aquella carta al director que va sortir signada amb el pseudònim de Pep Gonella. De gonelles i gonellistes, encara en menjam. Esperem que la mala bavada del colombià sigui més bona de digerir i no ens generi cap efecte secundari.
