"No tot és mutable dins l’Univers, sinó que res hi és permanent.A causa d’aquesta llei invariable de la natura ha desaparegut fa ja molt de temps i sense deixar-ne vestigi el petit riu que naixent en el centre de l’illa corria remorenc la seva curta vida entre planes fèrtils i solellades fins a desembocar o morir, que aquest és el final de tots i de tot, a una platja silenciosa i daurada de la mar més hermosa que Déu ha creat i entorn de la qual s’han desenvolupat les més diverses civilitzacions i que algun dia havien de recórrer els fills dels primers pobladors de Mallorca, transportant mercaderies a totes les ciutats conegudes o potser descobridors a països i climes estranys.
Doncs bé, aleshores, quan l’aigua corria fresca i clara per entre verdes terres i boscos ombrívols i espessos, pegant ara pins, suara alzines, llavors ullastres que anys abans havien els fenicis ensenyat a empeltar d’oliveres als indígenes, aleshores, repetesc, no ho feia per un solc recte sinó tortuós, havent obert camí entre les terres més blanes. En un dels seus nombrosos revolts hi havien construït el poblat, o dit en termes moderns, la capital de la tribu Esplendent.
El riu circumdava en part el poblat i li servia de magnífica defensa, i en la part no envoltada per l’aigua s’hi havien aixecat altes tanques de vegetació espinosa estant, a més, el terreny proper cobert d’enginyosos paranys, la qual cosa feia perillós el seu recorregut sense un exacte coneixement de la seva distribució. Només es podia entrar en el poblat per dues portes, una situada sobre el riu, que es travessava per un pont de pedres i soques, i una altra oberta en la muralla vegetal, de la qual sortia un camí que, creuant part de l’illa, duia a un petit poblat costaner de pescadors...".
Aquest text pertany a la novel·la La tribu de l’alzina, redactada originalment en castellà i l’argument de la qual gira entorn de la vida dels primitius habitants de Mallorca, els foners balears. Ho signa un tal Ludito de Pasamano, que no és altre que el gran escriptor i poeta de Binissalem, Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (1916-1981), i que pertany, amb Blai Bonet, Miquel Dolç, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover i Marià Villangómez, a la generació del 50, un grup que es caracteritzava per la superació dels postulats de l’Escola Mallorquina, l’ús de dialectalismes i de formes del llenguatge col·loquial i el conreu simultani de diversos gèneres.
Devers l’any 50 adoptada un estil molt personal, abarrocat que recorda la generació castellana del 27, amb un decorativime sumptuós, un gust per la metàfora i una certa preferència per les imatges conceptuals. Una trentena d’obres entre poesia, narrativa, memòria i assaig posen en evidència la seva trajectòria.
