"Si arrib a ser vell,/ em deixaré créixer la barba tot el que vulgui./ Una malaltia, potser mortal, persistent/ serà la meva amiga./ Un bell càncer, dic jo, dins la boca/ potser m’haurà crescut talment una gardènia, per haver parlat massa./Ah! Aleshores potser també passi el rosari/ i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols.../ de donar definitius consells carregats d’experiència./ El més probable és que camini acalat sota el pes/ de records, de records d’amics meus ajusticiats,/ suicidats o desapareguts fronteres enllà,/ qui sap on,/ si arrib a ser vell".

 Aquest poema del felanitxer Miquel Bauçà, del llibre Una bella història (1962), ens situa al davant d’una absoluta i enigmàtica realitat: la mort. De vegades, segons el cas, contemplada amb una certa serenitat, quelcom que transpiren aquests versos i que em fan pensar en aquell altre escriptor uruguaià, Adolfo Berro, de curta existència (1819-1841), gairebé dues dècades i de qui Bauçà, lector, en recollia influències. Aquest sud-americà, que de cara a la mort escrivia:

"Vanament, apures sobre mi, crua mort, tota la teva ràbia. Si tanmateix tenc les mans netes... Quin mal em pots fer? Per què t’he de témer? Un dia el cel altíssim posà una flama dins la meva ment.

I tu vols ara, mort injusta, apagar-la? Veig amb quin ressò exhales el mal auguri per la teva boca i com provoques en uns i altres la rebel·lia de la maledicció. També fas por al que subjecta amb vil fuet la seva pàtria, al que amuntega crims, al que causa dolorosos records. I si jo proclam la pau i la llei pertot arreu, si he odiat el tirà que ens governa i l’home que es mostra als nostres ulls deslleial, i si, per altra banda, mir en cada criatura un germà de Déu, si la meva desventura descobreix consol vital en l’ajut als altres... Per què, sagnant mort, amb tal ràbia em persegueixes? Quin mal haig d’esperar de tu, tot i que som innocent?".

Sí. El tema de la vellesa i el tema de la mort han vessat rius de tinta i aquesta inquietud és quelcom que retrata, com a peça fonamental, el caràcter dels pobles.

Miquel Bauçà es donava a conèixer en els àmbits literaris el 1959 i ho feia amb l’obra Cants jubilosos, que obrien una alternativa als postulats de l’Escola Mallorquina. Abraçà, doncs, el poeta el que fou anomenat "realisme crític". La seva producció, sempre inquieta i evolutiva, el dugué a compondre poemes breus, en què es descriuen situacions de l’home social de cada dia, exteriors i interiors, on la denúncia i la crítica en són sempre protagonistes. És per això que el qualificaren, sempre calcant en qüestió de figures el model francès, un "enfant terrible", mestre del monòleg transcendent i narratiu, Carrer de Marsala (1985).

Molt marginat a causa de la seva bohèmia, insistí Bauçà en solitària lluita per a un necessari revisionisme i reelaboració literària, començant per la seva pròpia obra. Només la mort podia aturar aquell afany de marcada transcendència.