"Aquest partit s’autodestruirà". Sembla una broma, o una frase per tancar les instruccions de la darrera missió de Mortadel·lo i Filemó, però ha anat de boca en boca aquests dies. La formació destinada a donar estabilitat a les institucions balears –les receptes dels governs a les Balears sempre acaben havent de menester una quantitat suficient de l’excipient del centre regionalista– ha patit una implosió sonada i, per sorpresa de tots, (pressumptament) pública. En el partit de Nadal, Munar, Ferrer i Grimalt, l’expressió adolescent i desafiant "t’esper al carrer" s’ha reformulat amb un institucional "ja ens trobarem al Govern", i han estat els despatxos on s’han repartit els mastegots, solemnes, renouers i insòlits. Més enllà de com sortiran del cul-de-sac i com repercutirà aquesta crisi en l’executiu i en la resta de les institucions –qualsevol alteració podria generar un efecte en cadena, una casta d’efecte papallona a la balear– es torna a plantejar la mateixa incògnita que fa sis mesos: què serà UM sense Munar? Al partit balear que més bé rendibilitza els vots li està costant canviar la pell, i molts aventuren que qualsevol metamorfosi provocaria en la formació els mateixos efectes que generaria en Clark Kent una caldereta amb criptonita. Així que els més vius ja s’estan construint un futur –la cosa sol anar de construir, però no sempre– fora del partit. Per això el primer interessat ara mateix perquè UM sigui sent UM és el PSOE: tot el pacte gira al voltant del sòlid equilibri inestable que apuntala l’actual presidenta del Parlament. El segon interessat en què el partit que presidiria Nadal no canviï gaire és el PP, que aquests tres anyets que queden perquè Antich no avanci les eleccions li aniran mel per reorganitzar-se, revitaminar-se i remineralitzar-se, si la Fiscalia els dóna treva. Cap dels dos partits hegemònics tenen assegurat obtenir el nínxol de mercat que ocupa UM, així que a un i a l’altre ja li van bé les coses com estan. A les altres opcions, també: és més fàcil tractar d’erosionar els suports d’un partit sacsejat per disputes internes i allò que el tòpic resumeix tan bé amb l’expressió "lluita fraticida" que haver d’anar a cercar aquests mateixos votants si ja els han captat altres aparells més poderosos...
