Una de les coses que encara no s’han perdut del tot als pobles petits del interior de Mallorca, com és ara Sineu, que rima amb teu i meu i de tot déu, són les tertúlies disteses entre gent de molt diferent edat i i substrat social, i com a conseqüència lingüístic, com molt bé sap expressar de manera magnífica el company Climent Picornell de Sant Joan. És un gust pel que subscriu estar a l’aguait d’expressions que ja considerava totalment en desús, paraules que considerava mortes de mort natural, com les persones quan ens arriba l’hora; com per exemple el verb aidar (per ajudar), posem pel cas. I anècdotes que flueixen com oli de tafona, fluides i amb naturalitat, aquella difícil facilitat.
Record beníssim les estiuenques rotllades de davant la taverna de Can Castanyer a la plaça de l’Església, abans Can Tomàs, ara Bar Sa Plaça, i que duraven fins a la mala hora, més que res perquè ningú no gosava aixecar-se de la cadira per anar-se’n, ja que era ben sabut que el que partia, cataclac!, ja havia rebut. Aquest? És més tort que un ganxo, ja és que té mà a calaix, que sinó... I aquell altre, de què ha d’anar a bravejar? Com si no el coneguéssim... I així. Era difícil decidir-se a partir. Fins que arribava un moment donat que en Toni Castanyer, passades de llarg les dues de la matinada, deia, amem al·lots, què no és ben hora que cadascú vagi a reposar la garrova a ca seva? I sí, sí, tots els que quedàvem ens aixecàvem i partíem.
Avui en dia ja s’han perdut molt aquelles vetllades, però n’han nascudes d’altres. Per exemple tots els matins a primera hora, quan acudesc a la mateixa plaça a comprar el pa al forn de Can Toni Sabater (que mai li arribaré, sempre serà més que jo, ja ho sé, Toni, jo sols som Sabateret), forn que abans es deia de Can Guillemet, després Can Jaume Torelló, i ara Can Toni, cosa que explic perquè pel que subscriu insinuen escapcions d’una història sineuera que ningú no escriurà si jo no mir de fer-ho. "Fan poble" sembla que és la expressió més encertada. Allò que anava a arribar a dir, ben al costadet del forn d’en Toni hi ha, també des d’antic, el conegut Bar Sabina, on aquest estiu a l’hora matinera del berenar o el talladet, s’hi acaramullen un bon esplet de taules de tertulians, a les quals em dóna la gana qualque dia d’arreplegar-m’hi una estoneta curta. Solen estar conformades per homes per una banda i les dones per una altra, normalment, malgrat n’hi hagi qualcuna de mixta també, en mancaria d’altra.
Faig la mica d’estada, no sempre, a la taula de la dreta així com es mira la façana del bar, que és el lloc on solen recalar els més garruts de la terrassa, o sigui, el meu lloc natural i poca rampa a la llengua. Un dia d’aquests es feia una repassada al que durant les meves infanteses va ser el rector del poble, el "rectoret" que li deien per la seva baixa estatura tant física com de l’altra. Don Bartomeu Muntaner em sembla que nomia, sí, aquell que es posava al portal principal de la parròquia i inspeccionava si les dones duien calces (en català de Mallorca, uep!) o no en duien. Les que no anaven "calçades", no podien entrar a missa. N’hi ha un que comenta que d’aquesta manera aprofitava per mirar les femenines cames l’espavilat i es posava a mil. D’una en vingué una altra i al final comparegué l’anècdota: un dia un conegut pagès li demanà què era l’ànima. I don Bartomeu li contestà que l’ànima era una cosa que duim tots dins el cor, i que quan ens morim surt del cos i puja cap al cel com si fos un moscardí. L’home li comentà que, per anar bé, ell s’hauria de morir a l’hivern, ben alerta a l’estiu. I per què? Miri, perquè si per mala sort quan m’hagi mort passa un esbart d’oronelles, bona nit moscardí. I riguérem la feta. Ara, en arribar les primeres fresquetes matineres de la tardor, finiran també aquestes assemblees. I em mancarà cosa.
