La natura de les sirenes (1909)

Temps hi va haver que les coves marines de la costa de tramuntana eren cau i refugi de molts vell-marins, l’enyorada foca mediterrània, però la caça indiscriminada els extingí. Potser el gran poeta Joan Alcover en pogué veure algun. I així, imaginà que entre tals animals hi vivia, com a reina de la mar, una sirena:

"Jo sé una cala profunda/ on habita el vell-marí; / el rocam que la circumda/ perfuma l’olor de pi".
"El pescador solitari/ s’asseu damunt el penyal/ i amb sos ulls de visionari/ mira l’aigua del fondal...".
"S’espolsa, braceja i xala/ amarant-se de frescor.../ De sobte veu en la cala/ una estranya lluentor".
"És l’escata d’una cua/ que la mar torna engolir;/ llavors d’una dona nua/ veu el bust alabastrí".
"A flor d’aigua el pit rosseja,/ se bada el llavi vermell/ i perles de llum goteja/ la negror de son cabell".
"Ell l’encalça, l’abraona/ i besa son llavi humit;/ ella un instant s’abandona/ amb el cos mig adormit".
"Mes la cua s’esgarrapa/ se revincla i tiny de sang/ el pescador i s’escapa/ la sirena de cos blanc".

És l’aventura que tan bé descriu Antoni Nadal (Palma, 1958) en aquell poema dedicat a les coves marines:

"Quan anàvem a les coves marines dels voltants, sempre em semblava que les visitàvem per primera vegada, i que les profanàvem amb aquelles incursions. L’ombra fresca ens cobria del sol abrusador i el taf-taf del motor agitava els coloms salvatges i les ànimes. Vorejàvem les roques i ens embadaliem davant les reverberacions blaves i blanques. Les coves eren plenes de tresors i d’amagatalls, de misteris fascinadors i de lladres sanguinaris. Mentrestant, tu, sol·lícit i aliè al nostre pensament, ens explicaves el procés de formació de les cales, la composició calcària de les roques, el sistema respiratori dels crustacis".

Però tornant a les sirenes, font de tantes pàgines literàries i artístiques, se m’acudeix la recordança del pintor Vincent van Gogh (1853-1890) que amb els seus amics artistes Paul Signac i Emile Bernard sortien sovint a pintar els voltants de París. Un dia, a Asnières, dinaren al "Restaurant de la Sirène; salons et cabinets de Societé", on potser trobaren altra casta de sirenes després de despatxar un parell de plats de cuina marinera. I pintava Van Gogh aquell restaurant, amb les seves terrasses i miradors, ben dolats i plantes enfiladisses, el 1887. Allà discutiren sobre l’existència de les sirenes al davant d’una ampolla de Beaujolais.