Manacor, un any més, i ja en són tretze, dóna petites i eficaces lliçons de com fer una fira, capaç de combinar un poc de tot i en la justa mida, que fa que existeixi una estructura sòlida, potser perquè la diferència qualitativa entre les vint i tantes obres programades –no personalitzaré perquè després en Tomeu s’avergonyeix quan em veu– és mínima. Potser per això no és fàcil triar d’aquí o d’allà: que si circ (per cert, es va haver de suspendre per la pluja el Merci bien del Mumusic Circus), ball contemporani, comèdia, drama, infantils... i fins i tot una combinació de drama i comèdia com Germanes, escrita i dirigida per Carol López, en què mescla gairebé tot fins a convertir l’escenari en un lloc bo de reconèixer, com els mateixos personatges, que també, o com a mínim les sensacions, l’entorn i alguna de les relacions que s’estableixen. A partir d’aquí tot resulta més fàcil, encara que l’obra sigui una mica irregular. Aconsegueix moments brillants, durs o divertits, i cap dels dos no es fan gens de nosa, amb la qual cosa està clar que la combinació té les mesures que pertoquen a cada moment. El joc amb els temps del principi que va trasbalsar o embullar algun espectador té també una certa gràcia i ajuda a captar-ne l’atenció. Un cop aconseguit, tot es posa al seu lloc. El rerefons resulta massa evident, rematat amb un final que pot ser necessari, i els diàlegs, força acurats, profunds o graciosos, sobre els quals es troba bàsicament tot l’interès de l’obra, fins al punt de dissimular la feblesa del discurs. Mamballetes merescudes, i no en foren poques.

Les estrelles de la Fira, pel nom dels protagonistes, són Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i un Mingo Ràfols que aconsegueix el millor personatge, fins al punt de convertir-se en el centre neuràlgic d’Espectres. També ho són perquè vénen del Romea, que ja és prestigi, o naturalment perquè es tracta d’un Ibsen. Si hem de jutjar per les expectatives, no hi ha cap dubte que no està a l’altura. La versió modernitzada de Carles Mallol i Magda Puyo és una opció que en teoria ni fa ni fot, però entenc que no es pot basar tot en aquesta circumstància, perquè queda molt forçada aquesta metàfora de la intemporalitat. Clar que ells ho fan bé, però ni en aquest cas tampoc mai això no és suficient. Per dir-ho més clar i com a exemple: el personatge de Jordi Boixaderas no té gens d’incidència en la història.