A mi de ben petita em van ensenyar que quan una persona es planta i dóna un ultimàtum ho fa perquè té unes mínimes garanties d’èxit. Qualsevol amb sentit comú sap que no poder complir l’amenaça constitueix un dels grans ridículs d’aquests que et persegueixen tota la vida. Però qualsevol no és tothom i, en el cas del nostre petit regne independent de Mallorca, sabem que en aquest "qualsevol" hi ha excepcions, amb noms, llinatges i adscripcions polítiques. Sí, la res publica està així, entre patètica, còmica i amb una mica d’humor negre. Si això és el que ens mereixem, no em puc imaginar quin tipus de poble vam ser en una altra vida, perquè la penitència està sent una mica radical.

Descriure la pel·lícula uemita de la setmana es fa complicat entre tantes reunions absurdes, destitucions virtuals, mitges veritats, ultimàtums i absències intencionades... Per això, i estalviant-nos la parafernàlia de l’espectacle, l’única conclusió possible és que en el repartiment de càrrecs i de poder no preval la capacitació sinó pertànyer a la família adequada. Els càrrecs es nomenen a dit i vist el sainet d’aquests dies ens consta que a Unió Mallorquina hi ha molts dits i massa aspirant a paper protagonista.

Mentre tot això passava, els conservadors a les Illes han aprofitat la brega del galliner regionalista per criticar el Govern Antich. Aquesta setmana l’acusen de falta de lideratge i de control dels seus consellers –estan ells per donar lliçons–, la mateixa setmana en la qual la diputada Maria Salom s’atreveix a parlar a Madrid de persecució i corrupció judicial. El ministre va estar discret perquè la intervenció era pura provocació; escoltant-la em van venir al cap les anècdotes que conten els missers d’ofici en els sopars d’amics: jo no volia robar el cotxe, és que l’he confós amb el meu. La nostra representant, la mateixa que era jove i inexperta en el cas Túnel de Sóller, està preocupada perquè la justícia suma i investiga doblers i despeses públiques. La culpa, assegura, no la tenen els de la llagosta i els prostíbuls, ni els que signaven els pressuposts, no, la culpa, Maria Salom la dóna a la justícia, per atrevir-se. És que ningú no ha explicat a la diputada que sempre hi ha un moment en la història on els intocables deixen de ser-ho?