Les perspectives de l’economia mundial de cada cop són més fosques. La saviesa popular ha fabricat una frase que es repeteix a moltes converses: "Això just és el començament!". La gent es veu venir la barrumbada quan observa com s’esdevenen les crisis una darrere l’altra: crisi alimentària, crisi energètica, crisi mediambiental, crisi immobiliària i crisi financera. La cosa no va de berbes.
I ningú, aquesta és almenys la impressió, no sap com sortir-ne. Les receptes ultraliberals de cop i volta han esdevingut poc convincents: fa falta ser molt coratjós per recomanar el laissez faire quan l’Administració Bush pretén injectar 700.000 milions de dòlars de l’erari públic per rescatar Wall Street. Les perspectives electorals d’Obama es disparen de bell nou davant el desastre republicà. I per no retgirar l’establishment el candidat demòcrata promet cada dia mil vegades que mantindrà les tropes al Pròxim Orient i que ell, més que ningú, protegirà els interessos de les multinacionals nord-americanes.
Després d’uns quants decennis de promoció exclusiva del pensament únic, i quan la història ja es donava per finiquitada, ens ha comparegut un escenari inesperat. La crisi és més profunda del que sembla i copeja en molts de fronts a la vegada. D’alguna manera en sortirem, no hi ha dubte, però és probable que res no torni a ser igual que abans.
Hi ha moviments geopolítics i econòmics que poden arribar a tenir conseqüències: el fracàs de la intervenció nord-americana al Pròxim Orient, l’aparició d’un conjunt de noves potències emergents (Xina, l’Índia, Brasil...), la sorprenent reaparició del fantasma rus, el nou escenari sud-americà o la mateixa intensificació de la crisi energètica i ecològica global.
En tot aquest panorama hi ha poques veus, encara que sigui com a reflexió, que plantegin qualque proposta una mica imaginativa en el tema econòmic, en l’energètic, en l’alimentari o en el de les relacions entre els països. De bon començament, les veus que representen els interessos que han provocat el desastre no es cansen de predicar que els pobres s’han d’estrènyer més les corretges. Es tracta, segons ells, de congelar els sous i l’oferta pública d’ocupació, qüestionar el sistema de pensions, desmuntar les polítiques socials i desregular tot allò que es pugui desregular perquè fructifiqui plenament la llei del mercat. En lloc de promoure models sostenibles, des del punt de vista social, alimentari o mediambiental, troben que s’ha fracassat perquè no s’ha avançat prou per fer del planeta una selva globalitzada.
Tenen una fe cega en la inèrcia del mercat i en la capacitat humana d’inventar les tecnologies que facin falta per esprémer els recursos naturals del planeta fins a l’infinit. Aquesta és la posició de l’Organització Mundial del Comerç, del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Poques veus alteren la rutina d’aquest discurs monòton. Els moviments socials antiglobalitzadors i algunes entitats cíviques ho intenten, però les seves veus sonen dèbils. Poca gent, molt poca, s’atreveix a qüestionar l’ortodòxia econòmica dominant. Sembla que el segle XX ens ha esquinçat les creences i l’esperança. La utopia ha mort. Fins i tot la de pensar que amb 30.000 milions de dòlars –molt lluny dels 700.000 milions que Bush vol esvair dins el cap de fibló financer– n’hi hauria prou per canviar la situació dels 1.000 milions de persones que ara mateix no tenen gairebé res per menjar.
