La tragèdia que, aquesta setmana, ha viscut la molt civilitzada Finlàndia ens torna a fregar pels ulls la inutilitat dels controls a l’hora d’evitar els efectes d’una bogeria globalitzada i de la banalització del dolor causat sense raons aparents, només per la fascinació que provoca el mal en si mateix. I en aquesta ocasió, a més, ni tan sols ens queda el consol que els fets hagin passat a un institut de Wisconsin o Dakota, a l’Amèrica profunda que reverencia el legat d’Oliver Winchester. Aquesta vegada el drama ha tingut com a impensable escenari el paradís finlandès, amb el sistema educatiu més avançat del món.
Allà, en el paradigma de l’ordre i el respecte cívic, un subjecte ha acabat amb la vida de prop d’una dotzena de persones després d’anunciar-ho prèviament per internet. El fet que la Policia l’interrogàs unes hores abans de la matança i el deixàs partir perquè no constituïa cap perill és una cruel ironia addicional.
Només des d’una consciència sàviament anestesiada podem els ciutadans encaixar cops com aquests, sense caure dins l’horror que implicaria pensar que ningú no pot estar segur enlloc. Només la beneïda mala memòria –l’oblit balsàmic que empeny aquests fets al fons del cervell– ens salva de l’angoixa d’assumir que els nostres fills estan a l’abast de psicòpates amb un calibre 22 a la motxilla, disposats a passar a la història enmig d’un bassiot de sang.
