La casa era molt gran, baixa de teulada, amb les teules que miren al carrer pintades per davall, de façana negrosa, probablement la més antiga del carrer. Portal alt i rodó. Les portes amb una gran baula a tanta altura que crida l’atenció... Aquest casalot no està sotilat, té una cuina immensa (relativament), un corral amb figueres de moro i un nespler molt gros. He deixat un detall, la façana té encara despulles dels bastons que degueren aguantar una parra en aquella època en què quasi tothom en sembrava al carrer".
Així descrivia el pare franciscà Rafel Ginard i Bauçà la casa on va néixer el 1899, a la vila de Sant Joan, i on passà els primers anys de la seva infantesa. La seva obra com a folklorista és el resultat d’un esforç d’investigació extraordinari. I com a poeta, mestre del paisatgisme, és, com diu el també poeta Bernat Cifre, "la suma de tres elements: imaginació desbordada i constant joc expressiu, servit per un lèxic sense límits".
Sorprèn i suggestiona la pintura personalíssima de molts dels paratges que anava descobrint: "Joquineja i salta el vent/ sobre el dors de la muntanya,/ sacsa els revells complicats/ i allisa els pins i les mates./ De pentinar la verdor/ torna blau i fresc l’oratge,/ i més net que un diament/ amb tant de passar i filtrar-se./ La sanitat del vent pur/ com s’afica en les entranyes!/ Fureteja pels covals/ i mastega les boirades/ que, com un capell grisenc,/ per la carena s’arrapen./ Trapasser i enjogassat/ arrissa el pèl a les cabres/ que immergides dins el verd,/ la tendror dels brots escapcen./ Vessa d’esperit vital/ i de joventut dinàmica,/ i fa dansar tot el bosc/ una dansa esbojarrada./ Embriac de moviment/ n’ha embriagat la muntanya".
Pere Rosselló Bover ha sabut reconstruir destrament la biografia d’aquest intel·lectual del primer terç del segle XX. Recopilador del gran Cançoner Popular de Mallorca, personatge de vida retirada, visqué la nostra cultura amb intensitat, tot i la repressió que la Dictadura imposava a la nostra llengua.
Els contactes de Ginard amb el seu poble de naixença, tot i que residí bona part de la seva vida a Artà, on moriria el 1976, foren constants, amb col·laboracions a la revista local Documenta i participació en actes commemoratius i festius. És autor d’unes estampes santjoaneres de remarcable interès.Però alhora reconeixia el seu deure amb l’Artà acollidor: "Paisatge artanenc, que jo estim com s’estima una mare,/ puix m’has engendrat a la vida de l’art i poeta/ m’has fet: som fill teu! Oh paisatge artanenc que t’enconques/ enmig d’uns serrals revinguts, com uns braços de pedra/ que Déu reinfla i encorba el teu entorn perquè et guardin...".
