El temps vola. Les coses se van succeint i hom gairebé no se n’adona. Ja torna a ser Nadal, ja ha arribat l’estiu, un altre pic sant Joan… Per això, per evitar aquesta inèrcia del temps és imprescindible tenir ben en compte els fets i marcar-los en vermell. En política, com en la immensa majoria del material que tracten els mitjans, la fugacitat s’ajunta amb una tendència a destacar únicament allò negatiu. Precisament per això cal fer un esforç suplementari perquè les coses ben fetes no passin desapercebudes.

Aquesta breu introducció ve a tomb perquè ara fa més o manco un any que es va iniciar una segona etapa en la vida dels mitjans públics de les Illes Balears. És evident –i s’ha de constatar, perquè la legislatura passada alguns van jugar a la confusió sobre l’assumpte– que la posada en funcionament d’uns mitjans públics de les Illes Balears va ser durant anys una reivindicació de tots els sectors defensors de la nostra llengua i cultura, una reivindicació unànime del que en podríem dir el nacionalisme cultural i polític.

De fet, això no és excepcional, arreu de l’estat el naixement dels anomenats tercers canals va ser conseqüència de la clara aposta que en relació a aquest tema van fer els governs de CiU a Catalunya i els governs del PNB a Euskadi. En això de la televisió, com en gairebé tot en aquest artefacte anomenat estat de les autonomies, els avanços solen tenir una mateixa paternitat.

La qüestió és que els naixements dels tercers canals tenien sentit, sobretot, en aquelles comunitats de llengua pròpia no castellana. A principi dels anys vuitanta del segle passat hi havia un panorama audiovisual on només hi havia emissions en castellà. Per mirar d’equilibrar una miqueta aquest panorama, alguns governs de les diferents nacionalitats varen empènyer per tenir un canal en llengua pròpia.

Tot això és sabut, però no està demés recordar-ho perquè en el cas de les Balears va resultar que la legislatura passada, amb més de 15 anys de retard, finalment es van posar en antena uns mitjans de comunicació públics. El drama és que la programació no va anar en sintonia al que era desitjable segons la reivindicació històrica i el que, en la meva opinió, hagués estat normal. Es va pervertir la idea, es va crear un canal que no tenia una finalitat gaire definida, almanco una finalitat que es pogués explicar en públic. No és que hi hagués determinades clucades dirigides a guanyar audiència, cosa que segons com podria ser justificable, el que hi havia era una cosa diferent. Una cosa que va ser criticada per tots els partits que conformen l’actual majoria política.

Si això és així, és lògic que un dels objectius del nou govern fos un canvi en la filosofia dels mitjans públics. Seguit, seguit, sentim parlar i comentar els incompliments programàtics dels polítics, sentim parlar de la inacció i la incapacitat de canviar aspectes de la gestió pública; idò bé, pens que és indiscutible que en el cas d’IB3 en cap sentit no estam en aquesta dimensió. A IB3 s’ha complit, ràpidament i eficaçment. Els seus nous responsables han fet una feinada perquè el resultat fos clar i llampant. Tenim un producte íntegrament fet en llengua catalana, tenim un producte on hi ha pluralitat, tenim un producte que potencia i dinamitza la indústria audiovisual de les Balears, tenim un producte que cerca la qualitat i que té vocació de servei públic. Quan les coses estan fetes i ben fetes tot sembla fàcil i pareix que no té mèrit; el que succeix és que és tan sovint que no s’imposa el sentit comú i el rigor en la feina que s’ha de constatar i felicitar quan així es fa.

Per les Illes Balears, per la nostra personalitat col·lectiva, és fonamental comptar amb uns mitjans que ni li siguin contraris, ni la ignorin, ni la minimitzin, ni la folkloritzin. Aquesta segona etapa d’IB3 respon a les expectatives, fa la funció que dóna sentit a una despesa tan important per a les arques públiques. Lògicament, tot és millorable. No hem assolit els objectius d’incidència i de normalitat que alguns voldríem, ara bé, com a mínim ara estam en camí, i això, atesa l’experiència passada, ja és molt.