En les curses electorals nord-americanes, ho hem pogut veure durant aquests darrers vuit mesos i ho veurem encara més durant els dos següents, tenen la mateixa importància i la mateixa presència mediàtica tant el caràcter íntim dels contendents com les línies principals dels seus programes.
Qui és personalment el candidat o la candidata acaba essent tan decisiu per al resultat final d’unes eleccions com els projectes que propugna i les idees que defensa. Per això qualsevol ciutadà americà que decideix presentar-se per ocupar un càrrec públic sap que tota la seva vida privada –així com les vides dels seus familiars, col·legues professionals, assessors ideològics i consellers o mentors religiosos– serà exposada, analitzada i jutjada sota els potents focus de la llum mediàtica.
Fa unes poques setmanes gairebé ningú no havia sentit el nom de Sarah Palin. Un o dos dies després que John McCain anunciés que l’havia triada com a candidata republicana per a la vicepresidència del pròxim govern americà, ja ho sabíem tot d’ella: la ideologia, les creences i les conviccions, però també o principalment l’entramat domèstic en què es mou. Més exhaustiu i escrupolós ha estat l’escrutini a què han estat sotmeses la figura i la biografia de Barack Obama: si algú no en sap res, és perquè no és d’aquest món.
Sovint es discuteix si està bé o està malament aquesta intromissió en la vida privada dels candidats. Jo no ho sé: segurament té els seus avantatges i els seus inconvenients. Ara bé: tenint en compte el món i la societat en què vivim, en què els mitjans de comunicació són com deien els capellans antics que era Déu (ho veu tot, ho sap tot), ¿és realment concebible que les coses siguin o es facin d’una altra manera? Avui dia, qualsevol persona no del tot anònima sap que està a mercè de la lupa dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública, una lupa que tendrà una lent de més o menys abast en funció de la magnitud de la popularitat del personatge en què es fixi.
Darrerament ho hem pogut veure també amb Javier Bardem. D’ençà que va guanyar l’Oscar, tot el que és, diu, fa i pensa l’actor madrileny té una repercussió descomunal. Els mitjans es fan sistemàticament ressò de tots els seus moviments i de totes les seves paraules, i són ben pocs els ciutadans i els comentaristes professionals que s’abstenen d’opinar (sovint amb monstruosa mala bava) sobre ell i la seva feina. Bardem està molest i es queixa, però sap que aquestes són les concomitàncies de la fama.
Igualment, Obama ha hagut de resignar-se a sentir tota mena de maledicències enverinades, de xafarderies inventades i d’acusacions injustes contra la seva persona, les quals molt sovint provenien d’individus que s’escudaven darrere de la covardia mesquina i fàcil de l’anonimat.
Com han dit tant Bardem com Obama, però, en el fons res d’això no té importància: l’únic que realment importa és mantenir sempre el cap clar, i seguir treballant. Tant l’un com l’altre són conscients que els enemics que no et derroten, t’acaben ajudant a guanyar. Això també ho sabia molt bé Camilo José Cela, que va encapçalar una de les edicions de La família de Pascual Duarte amb un epígraf provocador, perfectament lúcid i exacte: "Dedico esta edición a mis enemigos, que tanto me han ayudado en mi carrera". Sí, lúcid i exacte... Potser no tant, però, com el seu epitafi. Que resa: "Quien resiste, gana."
