A mesura que avança el temps, i al marge de sòlides i antigues conviccions sobiranistes, de cada vegada és fa més clar que l’hora de partir d’aquesta entelèquia obsoleta que és Espanya s’acosta. De cada vegada més ens sentim fermats a un pes mort de la Història, d’Europa, lligats pel coll a un tros de plom feixuc i estantís que s’enfonya.

Espanya és el país més gasiu del món, construït sobre la base de la depredació de les seves colònies. Ni tan sols, tal com feren França i Anglaterra, Espanya ha estat capaç de treure un benefici de la seva expansió. Tampoc, ni a través de la seva brutalitat, ha estat capaç de posar les bases per a nous països poderosos, com ara els Estats Units, Austràlia, Canadà, com és el cas d’Anglaterra. L’administració de les colònies espanyoles va ser tan desastrosa que va provocar la seva ruïna. Des del començament no va ser més que un bluf, un cruel bluf basat en la depredació de l’or o de la plata. Quan la varen expulsar de les seves colònies, Espanya va deixar una herència de caciquisme, corrupció, inestabilitat política, incapacitat per a la modernització. Basta veure el panorama d’això que anomenen el món hispanoamericà. Cacics, dictadors, botxins, il·luminats, repúbliques bananeres, misèria, ignorància, demagògia. Això és l’herència d’Espanya, això és la llegendària generositat espanyola.

I des del segle XIX, en acabar-se la bicoca, Espanya s’ha dedicat a explotar les colònies que li quedaven. Nosaltres i els bascos hem hagut de pagar les conseqüències dels successius desastres polítics i econòmics espanyols, un darrere l’altre fins avui mateix que l’economia espanyola es manifesta com un gegantí bluf financer centralitzat rabiosament i sense cap base productiva real llevat del nostre cas i del basc. A canvi de què? Hem rebut la part que ens pertoca en infraestructures, en poder financer, en respecte a la nostra cultura, en autogovern, en ser escoltats en cap decisió política? L’única cosa que realment hem aconseguit d’Espanya és ser endèmicament sords, muts i cecs i un cert contagi col·lectiu d’estupidesa. Per mi ja fa estona que s’ha acabat el bròquil. Per la gent del carrer només és una qüestió de temps. I que el nostres polítics es posin a treballar pensant que ja hem sobrepassat i de molt el punt de no retorn i que comencin a proposar coratge, vies d’escapament, calendaris que donin sortida a aquest suïcidi anunciat.