En un percentatge rellevant de la ciutadania espanyola es reprodueix com un valor, encara, la victòria per la via militar. En realitat és una manera de manifestar la convicció en la desfeta de l’enemic, entesa aquesta derrota en la línia successòria de la victòria total i definitiva que la propaganda exhibia el 1938.
Negrín proposà, l’1 de maig de 1938, un programa de reconciliació que preveia l’amnistia per a tots els espanyols que estaven disposats a cooperar en la reconstrucció de l’Estat. Tanmateix, davant la demanda de reconciliació i d’iniciar un procés de pau, allò que augmentà va ser la intolerància i la ritualització de la humiliació. Diríem que, fins i tot, es construí una teologia de la no reconciliació.
Una ortopraxis que tenia el paradigma en l’exaltació de la simbologia religiosa més tradicional. En aquest sentit s’actualitzaren unes cobles dedicades a la mare de Déu del Pilar: "La Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa –ni checoslovaca, ni rusa, ni partidaria de la mediación, sino capitana de la tropa española que lleva a punta de espada i de verso al pueblo entero de España". D’aquell fanatisme fonamentat en el conflicte i la no mediació, n’estam pagant encara els interessos.
El capital invertit per l’Església, associada als poders més radicals i feixistes, se n’ha conservat una hipoteca a cent anys, com aquelles que pagaran els néts per la manca de previsió i de seny dels avis, a partir de les pròximes dècades. Bona part del debat, però sobretot gran part de les ferides que encara supuren, és una conseqüència d’aquell exponent eclesiàstic i civil dels trenta, curt de mires.
La cultura del càstig, la moral convencional tradicional i la incapacitat de treballar acords i pactes sòlids han condicionat la nostra història i continuen subordinant el futur de generacions que no van fer la guerra. Supeditació que s’actualitza en el debat sobre la memòria històrica i davant possibles acords polítics per la via pacífica. Són massa els ciutadans espanyols que fan seves, avui, les paraules de Giménez Caballero: "La mirada fija de nuestros muertos …. llamando traidores, canallas y cobardes a los que hablan de mediación y no de victoria".
Una expressió de 1938 que podria ser del 2008, perquè setenta anys després es mantenen essencialment les fòbies, les diferències, les hostilitats i els rencors sacralitzats o rituralitzats amb sang innocent. Amb la justícia, tanmateix, com afirmava Vidal i Barraquer, es pot aconseguir molt més que amb la victòria completa de les armes. Perquè aquestes deixen els esperits humiliats i poc disposats al perdó i l’oblit.
