Dilluns passat, mentre Alfonso Guerra pronunciava una conferència al teatre Romea de Barcelona sobre les polítiques culturals de la Segona República, fou interromput per dos membres de la Plataforma pel Dret a Decidir, els quals protestaven pels rampells espanyolistes que en els darrers temps ha proferit la bel·licosa mòmia socialista. La reacció dels assistents a l’acte quan es produí la interrupció no pogué ser més contundent: increparen els dos independentistes i els acusaren de "feixistes".

Poca broma!! Ser feixista és una de les pitjors coses que es poden ser en aquest món, tenint en compte la quantitat de morts i penúries i desastres que ha causat una ideologia tan perillosa i funesta. Segons la definició que en dóna el diccionari de l’IEC, és "feixista" qui participa d’un nacionalisme totalitari, o bé qui té una actitud autoritària, arbitrària, violenta i dictatorial. ¿Segur que els dos rebentaires de la Plataforma pel Dret a Decidir són tot això?

Si ells creuen que no, haurien de denunciar per infàmies els espectadors que els insultaren. A un nivell ideològic, i molt especialment a aquestes altures de la Història, ser acusat de feixista vendria a ser el mateix que, a un nivell personal, ser acusat de violador o d’assassí en sèrie: són acusacions d’una gravetat tan extrema que no es poden llançar sense ponderació.

El problema greu és que, avui, els admiradors de Guerra no representen cap mena d’excepció indignant en l’ús frívol i indiscriminat de les paraules més terribles. Més aviat al contrari: representen la trista norma. En una època com la nostra, en què el sentit comú i la lucidesa sensata han estat devorats pel fals progressisme –o pel progressisme reaccionari– de la correcció política, tothom s’atreveix a vessar els insults més denigrants contra els seus adversaris. Durant les darreres setmanes, n’hem tengut algunes mostres.

Quan el ministre Corbacho va dir que no tenia sentit seguir contractant immigrants en origen perquè, ara que l’atur ha augmentat, ja n’hi ha molts aquí que no tenen feina, les canilles de puristes inquisitorials l’acusaren de racista i de xenòfob. També segons l’IEC, és "racista" qui creu en la inferioritat d’unes ètnies humanes respecte a les altres, i qui per tant en justifica la discriminació, la segregació social, l’explotació econòmica, etc. ¿Quina persona amb dos dits de front pot creure o afirmar que Corbacho és tot això?

El súmmum de l’actual desvari lingüístic, però, el representa l’ús gratuït i infonamentat de l’adjectiu "nazi", o d’una de les seves variacions: "nacionalsocialista". El règim nazi va aplicar la persecució racista més exterminadora de la Història, va ser el responsable d’una guerra que va causar milions de morts, i representa tot el Mal i tot l’horror que és capaç de cometre un poble quan es deixa endur pels deliris sanguinaris d’un fanàtic.

Acusar de nazi o de nacional-socialista algú que simplement defensa unes idees que no són les teves és molt pitjor que disparar una infàmia injusta; és buidar de contingut una paraula que hauria de representar un senyal inequívoc d’alarma.

¿Si diem nazi a un oponent ideològic que defensa les seves idees sense armes i amb arguments, què direm si mai apareix a la palestra pública un nazi de bon de veres? Les persones que reparteixen frívolament uns qualificatius tan injuriosos demostren tenir, en el fons, una actitud autoritària, arbitrària, violenta, dictatorial; però no són feixistes. Simplement són uns irresponsables.