"Era una nit d’hivern freda i borrascosa. El cel apareixia cobert d’espessos i densos niguls; el vent huracanat bramava enfurismat i agitava amb extremada violència el brancam dels arbres. La viva claror dels llamps que fuetejaven l’espai seguit, seguit precedien el terrabastall de trons ensordidors; nit de desfeta tempesta capaç de gelar d’espant els ànims més esforçats i valents.
Enfilat a una escaleta i arribant a la finestra que mirava al jardí d’un sumptuós palauet, un home, armat amb una daga, s’hi disposava a entrar. Però, heus aquí, que una escena el va sorprendre i el deixà perplex i astorat. Una mare jove, presa la seva ànima d’indicible angoixa, contemplava plorant el fruit únic del seu amor, tendre criatura, que havia estat el goig dels seus progenitors i que es trobava aleshores en el llit del dolor, lluitant entre la vida i la mort...".
Aquest text, narració fulletinesca, que recorda les situacions rocambolesques contades per Ponson du Terrail que Vicente Blasco Ibáñez traduïa al castellà per a la "novela ilustrada", 35 cèntims de pesseta l’exemplar. Però el seu autor era sineuer. Un dels tres escriptors locals que redactaven la revista Sinium, apareguda el setembre del 1905. Aquesta publicació, fundada per Gabriel Llull, Josep Fuster i Joan Rotger, sortí a la llum en dues èpoques.
La primera del setembre del 1905 al setembre del 1910. La segona el 1911, de maig a octubre. En total n’aparegueren 103 números i, a més de literatura, el seu contingut deixava lloc a la informació municipal i comentaris de tendència conservadora. Però, potser, el més interessant eren aquelles col·laboracions de caràcter literari que ens descobreixen les inquietuds dins l’àmbit de les lletres d’alguns joves elements de la Part Forana, dissortadament oblidats. No hi mancaven tampoc les divagacions metafísiques, la meditació que es pretenia més o més transcendent. Així, per exemple, Josep Fuster, des de la perspectiva més pessimista, escrivia:
"L’Eternitat? Doncs, sí, amb tu pens moltes vegades i si per tu no fos, si no fos per les teves belleses, cercaria a sang i foc les belleses d’aquest món, però m’estim més les teves que duren per a sempre més. Que te’n vas? Sí. Te’n pots anar, perquè amb la teva presència em sembla que estic condemnat a patir per a sempre les misèries d’aquesta vall de llàgrimes...
El passerell canta, la font marmola, el riu corre, el vent xiscla, el sol encalenteix, la natura riu i jo... plor. Per què? Perquè plorant puc sentir una mena de consol que m’és necessari... I perquè plorant em sembla sentir més vigor per a suportar les angoixes que m’han posseït...
Aquests arbres, sota l’ombra de la qual m’aviciava la mare; aquest cel tan pur i tan net que sembla d’argent brunyit; el jardí on tantes vegades he jugat a l’amagatall amb els meus germans petits... És veritat tot això? No. No és veritat. Res no existeix de debò. Jo no existesc. Tot és mentida. Anau-vos-en! Ombres, espectres...".
