En general, el temps que ens separa d’allò que evocam amb nostàlgia és curt, però ens sembla llarguíssim, perquè li aplicam mesures més breus o, simplement, perquè l’enyoram. Aquests darrers dies han baixat les temperatures. Sembla que ha canviat el temps. Després de dies de xafogor, la tramuntana ha dut núvols i ha refrescat.

Ara sí que sembla que som més a setembre, deia la meva filla, la qual immediatament afegí: ara sí que fa temps de verema. Aquest darrer cap de setmana, Binissalem ha iniciat la seva festa anual. I un dels primers actes s’ha dedicat al calop i als calopers.

El calop és un tipus de raïm molt preuat a Mallorca, que a Binissalem conservaven dins d’un pot de vidre amb aigua en unes certes condicions que els permetia vendre’l per Nadal o, fins i tot, més endavant. Aquest art va desaparèixer a finals de la dècada dels seixanta de la passada centúria, sembla ser que degut, sobretot, al seu intens cost de mà d’obra, malgrat que es venia a preus prou atractius a gent acomodada. Potser un vestigi d’aquesta esplendor d’aquesta varietat de raïm és l’accepció que recull del mot "calop" el Diccionari Alcover-Moll a Mallorca, "Persona molt important o que sobresurt en intel·ligència, en riquesa, etc.".

De tota manera, també, els mateixos autors deixen ben clar el desconeixement sobre l’origen de la paraula. Sobre aquest fet, Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic hi afegeix que "no hi ha ni tan sols indicis clars de si és relativament modern o antic, romànic o pre-romà". Ran de la presentació d’aquesta exposició, Calop i calopers, d’aquest art avui desaparegut al poble –que no oblidat–, Francesc Canals, historiador local, i Bernat Nadal confirmaven la gran producció que existia al poble a finals del segle XIX i primera part del XX.

Coincidint amb aquestes dates, Pere d’Alcàntara Penya, en la seva Guia Manual de las Islas Baleares, assegura que de les 2.925 hectàrees de terra del poble, 1.665 estaven dedicades a la vinya, és a dir, un 57%, cosa que significa una gran quantitat del territori, més si hi descomptam les garrigues i terrotxes. I sobretot si ho comparam amb avui, que sembla ser que només se’n cultiven unes dues-centes.

El raïm, majoritàriament, es dedicava a l’elaboració de vi. I les persones de més edat del poble recorden que les millors terres per al cultiu del calop, per ser conservat, eren les que es trobaven entre la Serra i la via del tren, de les quals, una bona part s’hi dedicava. Això coincideix amb el comentari que fa l’historiador Pere d’A. Penya, quan llavors, el 1891, recomanava com a excursió pel poble: "En las cercanías de la población hay viñedos de la uva especial Calop, muy bien cuidados que merecen ser visitados por los aficionados á la agricultura".

Exposició d’interès, i emotiva per a gent major, que evoca com pagesos d’un poble, amb una tecnologia senzilla i neta –sense cap additiu– permetia paladejar un raïm gustós fins ben entrat l’hivern. Potser amb els costums actuals, de consumir grans i singlós pel cap d’any, si haguessin aguantat la producció uns pocs anys més, aquest art encara avui seria viu.