Quan es va conèixer que Joana Barceló era l’elegida per Francesc Antich per ser la nova consellera de Treball i portaveu del Govern, moltes anàlisis ho interpretaren com un moviment del president per posar en valor successori Barceló enfront de Francina Armengol. És a dir, que donant-li aquest càrrec institucional la catapulta a una projecció regional que li permetrà ser la pròxima secretària general del PSOE illenc. És molt discutible que fos la intenció com que –si ho fos– hi hagi possibilitats d’una carrera així entre Armengol i Barceló.
És discutible que sigui la intenció d’Antich perquè encara que ell no pot optar a la reelecció a la secretaria general del PSOE el 2012 –els estatuts vigents ho impedeixen–, no ha dit que no es presentarà a la presidència del Govern el 2011. Si seguís de president, la seva suposada delfina seria la candidata... el 2015. Una operació de disseny tan avançada no només no és possible, en política, sinó ridícula. Perquè no en parlem de com quedaria la delfina si el PSOE no seguís en el poder el 2011: suïcidada.
A més, no cal oblidar que el pes que es pugui tenir a l’Executiu no determina res, sovint ni tan sols influeix, en els peculiars equilibris de poder intern dels partits per triar els caps. En el cas del PSOE, la realitat orgànica d’ara mateix és que Armengol controla fèrriament Mallorca i que l’organització a l’illa gran té més pes que totes les altres juntes. O sigui que suposant que existís la disputa successòria, malament ho tendria Barceló.
Per altra costat, ella mateixa ha dit en diverses ocasions que per ser secretari general del PSOE i candidat a la presidència és lògic ser mallorquí, perquè Mallorca és l’illa de més pes demogràfic i polític. No vol dir tot això que no pugui esser Barceló la futura dirigent socialista, però d’aquí a pretendre que amb el seu nomenament actual Antich la posi en carrera cap a aconseguir-ho hi ha abisme.
De la successió d’Antich no se’n parlarà –internament– fins que no se sàpiga què passa el 2011. Primer, si és el candidat –que tot indica que sí– o no. Segon, i sobretot, si segueix essent president o no. Serà llavors quan s’activaran els moviments per al congrés de 2012. Fer càbales ara de què pot passar és fiar-ho a tan llarg termini com que hi ha absoluta seguretat en l’equivocació. De fet, la preocupació del PSOE en aquests moments és una altra molt diferent. Intentar fer el possible per mantenir el Govern d’aquí a tres anys.
Cosa que no té gens clara. Si fossin ara les eleccions, segur que el perdria. Bé ho saben Armengol i Barceló com per preocupar-se de qui gestionaria la derrota. Quan un partit –i molt especialment el PSOE– perd el poder, les destralades internes són inevitables. En cas de quedar a l’oposició el 2011, en el PSOE sortirien tantes destrals com que possiblement més d’una posàs en la mateixa diana Antich, Armengol i Barceló.
En l’objectiu de mantenir el poder, el PSOE necessita al front de la Conselleria de Treball algú que tengui pes. Perquè al contrari del que se sol dir, aquesta no és una conselleria menor. Disposa de molts milions en formació, programes, subvencions, etc. que s’adrecen a un univers format sobretot per patronals i sindicats. És una conselleria d’interès estratègic. Per això la volgué el PSOE. Per això hi posà Margarita Nájera i hi posa ara Barceló. Perquè totes dues tenen el mateix perfil centrista, adequat per al càrrec.
