cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 17°
17°

La conquesta (història de la història)

Primera passa

El Rei en Jaume va decidir emprendre la conquesta de Mallorca i n’informà l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, Pere Martell, els Montcada i la gent més granada de Catalunya. Bastaren poques paraules per a posar-se d’acord. Es repartiren responsabilitats, feines i despeses i posaren fil a l’agulla. Els partits del Tripartit i CiU donaren suport entusiàstic a la proposta. Ciutadans, únicament si s’anunciava una cursa amb José Tomàs tan aviat com conquerissin Palma, i el Partit Popular quedava pendent de saber si Alícia Sánchez Camacho considera que l’expedició té voluntat d’escoltar el manifest de Tòfol Serra, Rafel Nadal i Gregorio Manzano en defensa dels drets lingüístics dels castellanoparlants.

Pepe Montilla no va dubtar a afirmar que es trobaven davant una iniciativa cent per cent catalana.

I des de Madrid, Josete Zapatero va ésser contundent:

—Los catalanes han de saber y saben que este Presidente del Gobierno no solo aplaude su proyecto, sino que lo respeta y lo apoya.

Segona passa

A mesura que avançaven els preparatius de l’expedició, acreixia, entre els components, la moral de victòria. De manera que ja es repartien els quantiosos beneficis que esperaven aconseguir.

Va ésser quan la Conferència Episcopal Espanyola va considerar que no en podia quedar al marge. El senyor Bernat de Montgrí va assabentar-se’n mentre deia missa.

—Ja hem begut oli! –va mormolar.

—Et cum spiritu tuo –li va respondre l’escolanet.

—Vés...! Corre a omplir d’aigua la ribella i no tornis fins que duguis les orelles netes! –li va ordenar l’arquebisbe.

Monsenyor Rouco Varela va ésser generós: l’església espanyola participava en l’expedició amb vuit-cents clergues proveïts de les beaces corresponents.

– I les beaces...? –va estranyar-se, el senyor Bernat de Montgrí.

—Para el oro del moro –va respondre, monsenyor Rouco.

Tot seguit el va responsabilitzar de guiar els capellanets fins a la Catedral de Toledo.

—Benedictus qui venit in nomine Domini! –va exclamar Rouco.

—Hossanna in Helvetis! –va respondre, en lloc d’excelsis, el senyor de Montgrí, tot pensant en l’encert que havia tingut d’obrir un compte corrent a Suïssa.

Tercera passa

L’expedició ja estava a punt de salpar. La senyera onejava al pal major dels vaixells i, descomptant Pep Guardiola, que no volia exposar-se a una pedrada ni a Mallorca ni a l’estadi de la Devesa de Sant Carles de la Ràpita, tots els catalans feien cua per allistar-se.

La veu discordant la va posar Bono:

—Si no hay selecciones deportivas catalanas, tampoco habrá ejército catalán.

—I què fem amb els voluntaris allistats a Salou? –va demanar-li Carod.

—Les invitáis a darse un baño –va respondre José Bono.

—M’apunto! –va respondre en Pep, sabedor que, a diferència dels jugadors del Sant Andreu, els peixos no peguen puntades de peu.

Tanmateix, tant el Tripartit com CiU dissentien de Bono. El senyor Miquel Iceta va recordar a les bases del PSC el suport absolut del president Zapatero a un projecte clarament català. Artur Mas, però, va exigir que Josete Zapatero es mullés.

Va acceptar l’envit, Zapatero. Va dir:

—Donde dije digo, digo Diego. Porque si digo Diego, es porque dije digo. Y de ahí, ténganlo por seguro los españoles, nadie me moverá.

L’aplaudiren des del Partit Popular i del PSOE. Qui primer va fer mamballetes va ésser Carmen Chacón, cosa que va fer reflexionar Sor Pepiño Blanco sobre la conveniència de tenir sempre alguns ministres catalans per tal de tenir la claca assegurada.

Pepe Montilla, en canvi, va sentir-se molest. I va expressar el seu malestar:

—No canviarem el nostre projecte. Que en prengui nota el govern central!

—Pepe, er vermú! –va exigir er Arfonzo.

—Marchando una de patatas bravas y doble de birra! –va exclamar, sol·lícit, Pepe Montilla.

—En el palo mayor de la barca capitana irá la bandera española que bordó el señor Aznar –va especificar Bono–. Y pisando tierra firme, la legión con la cabra.

Quarta passa

El desembarcament es va produir a Santa Ponça, i els fets bèl·lics són força coneguts per tothom.

Tanmateix, cal ressenyar un incident desconegut que va canviar la història del país. A migdia, el Rei en Jaume estava a punt de demanar el cafè quan entraren alguns cavallers a la tenda reial. Aleshores, el Rei va pronunciar una frase que ha perdurat al llarg dels segles.

—Bé hem dinat! –va dir.

Però en el plat no hi havia restes d’oli ni quatre pinyols d’oliva. Bono va tenir un mal pressentiment.

—¿Y la cabra legionaria...? –va demanar.

—En aquests plats planers –va respondre el Rei en Jaume, assenyalant els ossos ben escurats que quedaven a taula.

Empunyaren espases. El greuge sols era comparable a l’afront de Corpes, amb El Cid i els Carrión. D’aleshores ençà Espanya va estigmatitzar Catalunya. D’aquest fet tan lamentable, se’n deriven el Decret de Nova Planta, el bombardeig de Barcelona, la Guerra Civil i el PSC.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per minguellius, fa mes de 16 anys
"Alerta al agua Pep", deia Etoo. No peguen potades no, però fiblen les aranyes
Valoració:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente