A penes unes hores després del descobriment, el 30 d’agost, d’onze cadàvers decapitats a l’estat mexicà del Yucatán (en teoria una de les zones més segures d’aquell país), alguns diaris locals i els diaris hispans dels estats nord-americans que hi tenen frontera relacionaven el crim amb el culte a la mort. L’explicació oficial, encara incompleta, atribuí aquest assassinat a les batalles pel control de la droga, el motiu veritable de la violència endèmica, i del tot incontrolada, que pateix Mèxic des de fa dècades, i de la immensa majoria de les més de 2.300 morts violentes que s’hi han produït, només aquest any, que han donat motiu aquests dies a centenars de milers de manifestants per protestar, a més de 70 ciutats, per la impunitat dels delinqüents.

Per què els molts diaris atribueixen els crims al que anomenen el culte a la mort? És cert que a Mèxic, on la gent dorm als cementiris la nit de l’1 de novembre i on tradicionalment se celebren ritus més o menys festius que tenen la mort com a personatge central, la gent tendeix a pensar que la mort no és tan sols un personatge real sinó un element més de la natura, i per tant de la nostra vida. James Frazer parlava de les moltes societats que miren d’evitar pronunciar els noms dels morts (al capdavall, un mecanisme de defensa per mitigar el patiment dels vius), però també hi ha moltes altres, des d’Egipte fins a l’Índia, i Mèxic i altres països d’Amèrica, on el nom i la figura de la mort conviu diàriament amb la gent. Justament unes setmanes abans havia estat assassinat, a Mèxic, el líder d’una de les més grans sectes que practiquen el culte a la Santa (?) Mort, Antonio Urrieta, cosit per més de cent trets de diversos calibres als afores de la capital. Urrieta (objecte d’un savi comentari a un bloc de notícies: "Quina ironia! Si hagués fet de líder del culte al cuixot ibèric ara patiria un empatx, i res més...") havia organitzat una veritable societat de culte a la mort, centrada a Tultitlán, i era objecte de les ires de les religions diguem-ne oficials i de la policia, que hi veia d’antuvi, en aquest moviment tan sectari i absurd com popular, una eina dels narcotraficants per crear dificultats especials a les forces de seguretat i per generar desconfiança contra les autoritats.

A un país on moren milers de persones cada any i on la policia i la justícia pateixen una corrupció —a més de la incapacitat evident— que impossibilita que es faci front al crim, és normal que la gent desconfiï de les autoritats. Però el culte a la mort no és en absolut una distracció organitzada o una peculiaritat etnogràfica, sinó la creença que practiquen els narcotraficants i els altres criminals. El culte de tots aquells que no veuen cap valor en la vida.•