Avui lluirà l’estelada en moltes balconades consistorials de Catalunya a més de multitud d’habitatges particulars i d’oficines. Ens ho han fet saber, quasi amb més vehemència que els seus promotors, aquells que senten com agressions els drets aliens. Demà, Diada de Mallorca, les balconades de la nostra illa seran majoritàriament orfes de símbols que es pretenen senyes d’identitat.
Només fa dos anys, debatíem sobre si la proposta del Consell de Maria Antònia Munar, d’omplir balconades amb la bandera, era la cirereta regionalista d’un projecte poc ambiciós de país o el principi possibilista d’una identitat renovada. Avui, aquest debat és, fins i tot, pura enyorança. Melangiosa enyorança d’una esperança poc fonamentada però molt més il·lusionant que aquest "anar fent" sense la més mínima pretensió col·lectiva.
Potser és una bajanada penjar una bandera –sempre ho havia cregut– però és una desgràcia més grossa no poder compartir ni una bandera. M’agradaria continuar menyspreant els símbols per innecessaris i em veig demanant-los per què no hi ha res pus. Desgràcia, la meva.
