La retirada de la simbologia feixista dels espais públics de Manacor s’està portant a terme de manera encomiàstica. I el mèrit principal correspon a Antoni Pastor, un batlle del Partit Popular. Ha enderrocat el monument que commemorava la victòria del Comte Rossi a Porto Cristo (l’esquerra mai no hauria gosat fer-ho!) i va assistir al darrer acte celebrat en memòria de les víctimes de Son Coletes.
Tanmateix, la dreta –la dreta d’onsevulla i la de Manacor més que cap altra–, tocant a les reivindicacions de la memòria històrica, té unes ganes que no és de dir de tancar la porta, rodar la clau i llançar-la a la mar. Això fa que doni suport de tot cor a les mogudes de reconciliació que propiciïn un totum revolutum en el qual les responsabilitats quedin diluïdes en la boira del passat. De tant en tant, el PSOE li dóna una mà.
Ara mateix, els socialistes de Manacor acaben de proposar un homenatge municipal a totes les víctimes de la Guerra Civil, i Antoni Pastor i el grup conservador s’hi han afegit sense pensar-s’ho gaire. De manera que si tot va com va i en el pròxim ple aproven el contingut de l’acte comunitari, repicaran campanes, volaren coloms i en el cel dels hipòcrites el Capità Jaume convidarà a berenar de sobrassada amb mel a tots els manacorins que va fer assassinar. Tanmateix, espero que els uns i els altres s’ho repensin i retirin la proposta, per inadequada, de l’ordre del dia. Zapatero invoca la reconciliació.
Però és una pretensió absurda, la seva, perquè entre democràcia i totalitarisme no hi ha cap punt de coincidència. Anem a pams. El dinou de juliol del trenta-sis, militars i gent armada ocuparen els carrers de Palma i segrestaren les institucions públiques. A Menorca i a molts d’indrets de la Península no ho aconseguiren i, en conseqüència, va començar una guerra de tres anys que va acabar amb italians i alemanys desfilant per Madrid i la substitució de la República per la Dictadura. Que alguns historiadors al·leguen el desordre social, el separatisme o l’anticlericalisme per justificar el cop d’Estat? Excuses! Xerrameca vergonyant.
La realitat és una: a punta de pistola i amb violència extrema, els colpistes segrestaren la dignitat cívica. Tocant a Mallorca, els militars i els homes que ocuparen el carrer amb les armes són responsables directes o subsidiaris d’un miler de persones assassinades, de les presons a vessar de gent innocent, de les famílies destruïdes, de les morts de pena i de fam, del dolor i la rancúnia per sempre més, dels ulls secs després de tantes llàgrimes, dels cadàvers encara ignorats a pous i fosses comunes.
Però també ho són de la claveguera on nasqueren, cresqueren i visqueren les generacions posteriors i de la llosa que va cobrir-la. Vull dir que aquesta gent que va provocar una guerra i un milió de morts, també és responsable dels quaranta anys de dictadura, de l’educació hipòcrita, de l’empobriment moral i de la repressió en majúscules (ideològica, sexual, lingüística, etcètera). No parlem, per tant, d’una confrontació d’idees, sinó del segrest, per part d’uns, de la dignitat col·lectiva. És cert que a la dreta també hi va haver víctimes innocents.
Aquells joves que enviaren al front i moriren sense saber ben bé per què, com havien mort els seus padrins a Cuba o a Filipines; aquelles persones que foren assassinades per la seva vocació religiosa o per la seva adscripció conservadora; les que moriren, fins i tot, víctimes d’un bombardeig. Ara bé, si és cert que en referir-nos a individualitats podem parlar de víctimes en ambdós bàndols, quan ho fem de comportaments col·lectius, com es pretén fer a Manacor (homenatge a totes les víctimes de la Guerra Civil) la cosa put a manipulació històrica i ideològica. Ho dic clarament: el cumbaià proposat pel PSOE em sembla d’una frivolitat insultant. Del suport entusiàstic que li donen PSM, ERC o Els Verds, val més no parlar-ne.
