Abans del 1936, una data que no podem oblidar mai, la Mallorca progressista, (i en això Menorca i Eivissa no eren diferents però tenien ritmes molt distints), es corresponia sovint a la Mallorca urbana o, com a mínim, a la presència d’una indústria o un comerç d’una certa importància.
Sens dubte, i com a mínim des del 1868, o més aviat del 1808, Palma i Maó eren els bastions fonamentals d’un pensament liberal i progressista que aconseguirà predominar durant el Sexenni Democràtic i la Segona República, i, sobretot en el cas de Maó, durant bona part de la llarguíssima Restauració (1874-1923). Ben aviat, en major o menor mesura, un conjunt de ciutats i viles grans tengueren associacions, cafès i grups de caràcter progressista. En són exemples, Manacor, Felanitx, Ciutadella, Alaior, Inca, Llucmajor i, en menor mesura, Pollença i Sóller.
Es tracta de nuclis amb una economia diversificada, en ocasions amb una certa indústria i bones comunicacions terrestres o portuàries. Però també hi va haver viles més petites, com Alaró, Andratx, Esporles, Marratxí o, en menor mesura Artà, en les quals, en ocasions, però no sempre, a causa de l’existència d’una important indústria, va sorgir una esquerra cada pic més arrelada.
Però també hi hagué alguns nuclis més agraris, sense gairebé fàbriques ni port, en els quals aparegué una esquerra molt forta. Els dos exemples més clars d’aquesta esquerra rural són Montuïri i Calvià. Deixarem el cas de Montuïri per una altra ocasió, però podem comentar detalladament el sorprenent cas de Calvià gràcies al llibre de Manel Suárez Salvà, El moviment obrer a Calvià (1923-1936) (Lleonard Muntaner Editor, 2008). Aquest autor ha reconstruït l’ascens de l’esquerra a través de la premsa de l’època, les fonts orals i la documentació de l’Ajuntament de Calvià.
S’ha d’insistir molt en la petitesa (uns 2.400 habitants repartits entre dos nuclis, Calvià vila i es Capdellà) i predomini aclaparador del sector primari en aquest municipi. A més, podem aportar algunes dades que posen de relleu la pràctica inexistència de cap mena d’esquerra sota la Restauració, si bé Suárez Salvà esmenta alguns precedents durant el Sexenni Revolucionari.
Amb tot, durant la segona fase de la Restauració probablement mai no va esser elegit cap regidor republicà i, el 1899, en els comicis a Corts, el candidat de la Unió Republicana només va rebre 48 vots, a comparar, per exemple, amb els 158 que aconseguiren a Esporles, els 273 d’Andratx i els 214 de Montuïri. El 1910, el candidat republicà Francesc García Orell rebé tan sols 30 vots en tot el municipi de Calvià i, en canvi, 178 esporlerins i 348 montuïrers atorgaren el seu vot al dirigent republicà palmesà. Encara el 1919, el republicà Francesc Villalonga rebé a Calvià només 15 vots, mentre que a Andratx, Esporles i Montuïri n’aconseguia 150, 61 i 117, respectivament.
A més, en aquella data els republicans anaven en coalició amb els socialistes, que presentaven Joan Montserrat Parets. Aquest, no rebé ni un sol vot a Calvià! I això que obtingué xifres importants de sufragis a Palma, Alaró (352 vots), Andratx (200), Artà (200), Esporles (68), Felanitx (430), Inca (178), Lloseta (130), Llucmajor (800), Manacor (302), Marratxí (137) i Sóller (108). Tanmateix, a partir del 1923, amb la fundació de la Federació Obrera de Calvià aquesta situació es modificarà completament.
De fet, l’evolució fou relativament ràpida, i si el 1919 era un poble totalment dominat pel caciquisme de conservadors i liberals monàrquics, el febrer del 1936 havia passat a esser l’únic poble de les Illes Balears en el qual triomfà el Front Popular. Segons les dades aportades per Manel Suárez Salvà, el candidat de la coalició d’esquerres més votat fou, per molt poc, Bernat Jofre, d’Esquerra Republicana Balear, amb 685 vots, mentre que el candidat més votat de la coalició de dretes va esser Jaume Suau, del Partit Republicà de Centre dominat per Joan March, que rebé 595 sufragis. A més, l’esquerra s’imposà tant en el nucli de Calvià vila com en el llogaret des Capdellà. Aquestes xifres són molt diferents a les de la resta de les Illes Balears.
En un context de forta confrontació, fins i tot a Esporles i Alaró guanyaren les dretes aquell febrer de 1936, encara que per poc (919 per 826 vots i 1.371 per 932, respectivament). Però el triomf conservador fou aclaparador a molts de municipis de Mallorca i, així, per exemple, sense sortir de la serra de Tramuntana, a Banyalbufar el Front Popular obtingué 25 vots per 395 de les dretes i a Bunyola, més comparable per les seves dimensions a Calvià, la proporció és de 181 vots per les esquerres i 1084 per les dretes.
En aquests municipis, fins i tot tenint en compte una certa influència del caciquisme, el predomini conservador era evident. En canvi, a Calvià, encara el 1938, fins i tot les autoritats eclesiàstiques reconeixien que, davant el colp d’estat militar del juliol del 1936, i en el cas concret des Capdellà, "un reducido sector lo ha visto con complacencia, otro sector con indiferencia y el sector más numeroso con desdén". Com va esser possible aquesta excepcionalitat calvianera? Quines foren les claus de l’ascens de l’esquerra en aquest municipi i no es molts d’altres? El llibre de Manel Suárez Salvà dóna molta llum sobre aquestes qüestions, com veurem la setmana vinent.
