Avui, dia de la Mare de Déu dels missatges –o sia, el primer de maig dels que feren d’aquesta terra un paisatge (el país és mal de trobar en l’ahir i l’avui)– posarem una baula més a la memòria –que mai serà una història documentada com cal– dels anònims de tots els temps.
Un ventall d’intel·lectuals seixantins han tirat a escriure sobre els anys cinquanta i seixanta, tot cercant la reconciliació amb els seus orígens pagesos. Recomanables lectures: Miquel Barceló de Felanitx, Guillem Frontera d’Ariany, Joan Mas de Maria, Climent Picornell de Sant Joan... Però mai –tampoc no escriuen per això– en faran justícia del passat. La Justícia, aliada com va estar tants d’anys a una dictadura, va acabar sent la major de les injustícies: el càstig més enllà de la mort per a les famílies dels ‘ajusticiats’ de la incivil del trenta-sis. He conegut una dona que morí en vida i sense sortir de casa seva des que li va desaparèixer un fill quasi en quintes en aquelles hores. Quasi em sembla una responsabilitat pròpia descobrir on són les despulles d’aquest jove desconegut, però amb nom i llinatges.
‘Enterrats com un ca’ ha estat històricament un càstig per als considerats ‘traïdors’ i ‘indesitjables’, fins a l’extrem de l’esquarterament i exposició pública de les seves restes o la crema en viu en els actes de fe de la cristiana Inquisició. La història dels cementeris és una racionalització de la cultura funerària, passada per raons sociohigièniques, que clouen pràcticament amb el càstig ‘post mortem’. Reapareix aquest ànim antropofàgic i caníbal amb les tretes de presons i les ‘desaparicions’ del trenta-sis. Fins a quatre centenars de persones a les Illes, simplement i purament assassinades amb intenció de no deixar-ne rastre físic, ni símbòlic. Ni lloc en la memòria col·lectiva. Ni tan sols en la memòria familiar, a la qual han negat la mateixa mort i el dret al dol de perdre algú estimat. Hi ha massa persones més maltractades que animals.
