Si dic que el nord-est de la costa mallorquina, de cap Formentor a cap del Freu, forma un tot homogeni pensareu que és una obvietat. Per tant, vos diré que veig les dues badies com dos grans ulls, de mirada oriental, guardats per rocoses muntanyes d’ulleres lila que obertes a la sortida de sol contemplen el vaivé del mar i amb ell l’arribada de noves gents des de la foscor del temps. I, a les conques, profundes, plegades d’arenes i aiguamolls, en un punt d’una d’elles, ben en el centre, com pupil·la que il·lumina els batecs de les terres de més endins, Son Real. Comprarem Son Real perquè algú, més enllà de l’afecte i sentit de possessió del propietaris, l’estimava. A mi va ésser Miquel Cifre, de Santa Margalida, qui me mostrà com la gent de la pagesia d’aquella encontrada sentia la finca com a part de la seva vida.

Però la compra va ésser una decisió política i un fet administratiu, i les decisions de l’Administració no saben de sentiments. Per tant, també, hi havia altres raons. L’arc o la cornisa oriental de l’Illa conserva un bon grapat de paratges verges al costat d’enclavaments turístics considerables. Constitueixen un equilibri, desigual, que cal conservar, encara que sigui com a mal menor. Per això, imaginàrem amplis i suficients espais públics a la zona. Que tinguessin una gestió adequada i que, a més, fossin un exemple per la resta de propietaris i un factor desencadenat d’una actitud col·lectiva favorable al mateix proteccionisme. No érem ni tan sols pioners, el parc de l’Albufera era un referència, un exemple positiu, que feia anys que s’estava gestionant com a reserva natural.

No era un caprici, sinó part una estratègia. Preteníem introduir de forma efectiva el principi de preservació enfront del de consum de territori que havia regnat fins al moment. D’aconseguir-ho, hauríem fet una passa important per capgirar la imatge i millorar la posició de l’Illa en els mercats turístics internacionals. L’arc o la cornisa oriental, parlo cornisa perquè he d’admetre que la nostra visió pecava una mica de costanera, era un bon lloc per escenificar aquesta nova estratègia. A més, pels hotelers de Can Picafort, Alcúdia o la resta de zones contigües disposar d’aquest arc verd gestionat adequadament podia convertir-se en un complement i una font de noves activitats pels seus clients, especialment en les puntes més baixes de principi i final de temporada.

Les primeres finques que compràrem foren les d’Aubarca i Es Verger, a les muntanyes d’Artà. No fou senzill perquè la política d’adquisicions de finques no era compartida per tots el membres del Govern. De fet, Aubarca i Es Verger es varen convertir en una penalització pressupostària que la Conselleria de Turisme arrossegà durant tota la legislatura en detriment d’altres activitats de promoció. Sortosament, així i tot, amb posterioritat aquests espais s’ampliaren amb una nova finca, l’Alqueria Vella, en el mateix massís de Llevant.

Era cert que si es volien adquirir noves finques i nous immobles, rehabilitar patrimoni, fer una recuperació paisatgística a través del món agrari o fer inversions mediambientals difícilment es podia dur amb els pressuposts ordinaris quan existien dèficits històrics en educació i benestar social. Per això feia falta un fons específic i finalista que no minvés la capacitat de la hisenda de la comunitat. Solucionada aquesta qüestió, en el nord-est de Mallorca, férem dues noves compres: un bloc d’apartaments inacabats per enderrocar-los, a Son Serra de Marina, i Son Real.

Son Real és un laboratori perfecte, per arqueòlegs, etnòlegs i historiadors, amb assentaments humans continuats des d’èpoques pretalaiòtiques. Pensàvem, doncs, que la rehabilitació i recuperació de la finca l’havíem de deixar en mans d’experts. Ella, per si mateixa, era un centre d’interpretació que havien de curar i posar al descobert. He de dir que no m’agrada la rehabilitació que s’ha dut a terme dels sestadors i de la darrera casa dels senyors. Li manca sentit, pareix feta per albergar uns grans magatzems o unes oficines. És una obra sense objectius, més enllà de polir el marès i treure-li la suor del temps i de la història. És una restauració sense ànima, poc sensible, que no ha fet més que escorxar la pedra de les idees d’ara i d’abans.

Deixada la feina de recuperació en mans expertes, a nosaltres ens corresponia la tasca d’obrir la finca a la gent i fomentar l’orgull per un bé col·lectiu. Penso que s’està fent i que se seguirà fent. De forma simbòlica el primer dia, immediatament després de la compra davant el notari, retiràrem el rètol de ceràmica amb la inscripció "propietat privada" que hi havia en una de les baranes del portell d’entrada. No era cap al·legat contra la propietat privada, era un acte en honor de tots els que estimàvem Son Real. De la mateixa manera que aquest escrit pretén ésser de reconeixement i agraïment a tots els que treballaren, en alguns casos amb un cost personal irreparable, perquè aquell projecte fos possible.