Millor callat

A mi les lliçons, de segons qui, m’agraden, d’altres, em desagraden profundament. Si al rebuig inicial s’hi afegeixen els doblers defraudats dels fons públics que ha suposat l’equip de Govern Matas, la cosa es posa una mica insultant.

De la primera part de la novel·la només em puc quedar amb aquell titular magnífic i, sobretot, definitori del personatge: "No som cocaïnòman". La resta no va decebre en absolut i l’ínclit va tenir temps per negar el que fos: relacions sexuals extramatrimonials, suborns, responsabilitats, nepotisme...

La culpa, com sempre, la tenen els subalterns, o com agrada a Matas anomenar-los, els segons o tercers nivells de l’Administració, i un complot amb gust de revenja de l’esquerra. A la segona part, l’entrevista se centra en alguns casos concrets de corrupció i aquí és quan Matas comença a tenir pèrdues de memòria –per no dir de realitat–. El deliri arriba al seu punt màxim quan Matas qualifica d’herois els dirigents del PP i es mostra convençut que quan els mitjans es tranquil·litzin es tornarà a parlar del que realment interessa la gent.

Així, amb la desesperació que tenen els comdemnats l’expresident intenta restar importància a uns fets que passaran a la part més trista de la nostra història i, a més, acabaran provocant el descrèdit de tota la classe política. I és que al marge de la corrupció, de l’engany i de la "plomada" de doblers públic, el que ara està en joc és la credibilitat i la utilitat d’un sistema polític. Aquí, de moment, els únics herois són els ciutadans, els que continuen pagant impostos a pesar de personatges com Matas.