L’exhibició de talent esportiu, potència tecnològica i habilitat organitzativa que ha demostrat la Xina durant els recents Jocs Olímpics de Beijing ha enlluernat mig món i ha acovardit l’altre mig. O potser ha enlluernat i ha acovardit a la vegada el món sencer. És igual: en el fons, és exactament el mateix.
L’objectiu principal –potser l’únic?– dels dirigents xinesos abans que s’iniciessin els Jocs era demostrar que el seu país és i (sobretot) serà un dels gegants més forçuts i més temibles en el tauler d’escacs internacional del segle XXI. Un gegant que els màxims líders mundials d’avui faran bé de tenir absolutament en compte, igual com uns hipotètics banyistes farien bé de tenir absolutament en compte el tsunami que s’acosta cap a la platja a on, perfectament despreocupats, han estat prenent el sol durant els darrers anys. No hi ha dubte que l’èxit obtengut per la Xina ha estat inapel·lable.
Pel que n’han dit els mitjans de comunicació occidentals, la credencial o la proesa més impressionant aconseguida pels xinesos no ha estat muntar unes cerimònies d’inauguració i de clausura màgiques i fastuoses, ni crear una xarxa tan blindada de seguretat que –amb totalitari guant de ferro– ha evitat que es cometés cap atemptat (però també que es posessin en evidència la misèria i les injustícies d’un règim tenebrós). No: el que més ens ha impressionat ha estat que la Xina ha acabat els Jocs al capdamunt del medaller, superant per primera vegada els EUA, que ostentaven des de feia dècades una hegemonia esportiva implacable.
En certa manera, és lògic que, a una societat fanàtica dels esports com és la nostra, el que més ens admiri siguin les proeses esportives. Abans, però, de deixar-nos arrossegar per l’eufòria admirativa davant la glòria olímpica de la nova Xina, convé aclarir què hi ha darrere d’uns metalls tan polits. I el que hi ha és molta –molta– brutor.
L’estratègia que han aplicat les autoritats xineses per aconseguir un èxit esportiu tan rotund ha estat el més contrari que es pugui imaginar a la idea que tenia Pierre de Coubertin, pare de l’olimpisme modern, quan decidí restaurar els Jocs. Conscients que els Jocs Olímpics són, en l’actualitat, una competició internacional per veure quin estat la té més grossa, i que per tant cada medalla assolida pels propis esportistes representa una tona d’orgull nacional, i que per tant una victòria al medaller final és un cop d’efecte suprem i irrevocable, les autoritats xineses es van dedicar a mirar quins eren els esports en què els seus màxims rivals –russos i sobretot americans– anaven més fluixos i van fabricar uns atletes que hi poguessin excel·lir.
Sí, he dit fabricar: perquè el que durant els darrers vuit anys han fet les autoritats xineses ha estat anar pels pobles més miserables de la Xina profunda i seleccionar els nins o adolescents amb més aptituds esportives, reclutar-los i endur-se’ls a uns centres on, durant moltes hores cada dia, els sotmetien a uns entrenaments extenuants.
Naturalment, les famílies dels nins i dels adolescents seleccionats se separaven dels seus cadells amb una melancolia alegra, perquè els prometien que, a banda de preparar-los per als Jocs, també els donarien l’oportunitat de rebre una educació. Pel que han contat els pocs periodistes que han tingut contacte amb aquests atletes fabricats, però, d’educació n’han rebut ben poca.
Per tant, sí: la Xina ha acabat liderant el medaller amb 51 ors, 21 plates i 28 bronzes. Poques vegades, però, uns metalls tan preciosos havien brillat tan poc.
